Barça

Del cinturó de Guardiola a l'infern de Roma: les alertes del passat fa temps que demanen autocrítica

El vestidor culer encara passarà uns dies de dol després d'una desfeta a Anfield que remou records

Qualsevol gran conclusió que es tregui avui, quan encara no han passat ni 24 hores del desastre a Liverpool, és perillosa. El cap no ha refredat prou les emocions i el diagnòstic es difumina amb la ràbia d'una remuntada imparable, la impotència que es va sentir damunt la gespa i la indignació a la graderia per una desfeta tan coral, tan contundent i tan dramàtica. Però el cert és que el 4-0 a Anfield ha remogut alguns records que, recopilats ara, encara mig en calent, insinuen que potser d'alguna manera s'hauria pogut preveure millor l'escenari actual. Si més no, en anteriors grans eliminacions a la Champions ja es va demanar una revisió profunda de la situació de l'equip per seguir sent competitius a Europa.

Guardiola es descorda el cinturó

El maig del 2012, el tècnic de Santpedor s'acomiadava amb un avís

Amb el permís de Frank Rijkaard i Ronaldinho, l'era d'èxits actual se situa l'any 2008 amb l'arribada a la banqueta de Pep Guardiola i l'eclosió definitiva de Leo Messi. Dues Champions, el 2009 i el 2011, van marcar el punt més alt d'una generació daurada que, de mica en mica, ha anat perdent influència a Europa. En el seu missatge de comiat, el tècnic de Santpedor va deixar anar una frase que, tornada a escoltar ara, agafa més força. "El cinturó estrenyia molt i jo me'l descordo", va dir des de la gespa del Camp Nou. Aquesta metàfora va ser interpretada com una confessió del desgast que va suposar per a Guardiola la gestió del vestidor blaugrana, que ja començava a mostrar símptomes de no poder tolerar tanta exigència en el dia a dia.

Piqué demana "prendre decisions"

Un global de 7-0 contra el Bayern acaba amb les il·lusions europees del Barça de Tito

S'havia accedit a les semifinals després de remuntar contra el Milan a vuitens (després de perdre 2-0 en terres italianes) i de fer valer l'empat a més gols contra el PSG als quarts de final. Les sensacions no eren d'autoritat, en cap cas, però tampoc s'esperava ningú una revolcada com la que la plantilla va patir a Munic, on el Bayern va vèncer per 4-0 a l'anada de semifinals. A la tornada, i amb Leo Messi a la banqueta, l'equip també va caure golejat: 3-0 i eliminats. Després del partit, Gerard Piqué va enviar aquest missatge al barcelonisme: "Ja no som el millor equip del món, hem de treballar més. Potser haurem de prendre alguna decisió de cara a la temporada que ve". No se sabia si s'adreçava a la directiva o al mateix vestidor. D'aquella eliminatòria actualment només continuen Piqué, Busquets i Jordi Alba. 

La falta de gol amb Martino

Un pla ultradefensiu com el de l'Atlètic de Simeone va ser suficient per deixar KO el Barça

La temporada 2013/14 s'analitza sovint com un any de transició, marcat per la malaltia de Tito Vilanova i les presses per trobar un candidat a la banqueta que recollís el testimoni d'èxits. L'escollit va ser Gerardo Martino, que va acabar castigat per la seva intenció d'afegir "variants verticals" al joc de l'equip, de vegades massa horitzontal. Van ser mesos de mirar enrere i criticar l'excés de possessió d'anys anteriors. "Vam ser esclaus de l'estil", deia Piqué en una entrevista a Itàlia. Ni l'arribada de Neymar va revitalitzar la plantilla, que va acabar eliminada als quarts de final per l'Atlètic de Madrid més pur. El pla ultradefensiu de Simeone va ser massa resistència per a un equip sense mecanismes frescos d'atac. L'entorn assumia la "lenta decadència" de l'equip, com va escriure Antoni Bassas el 2014. 

El trident de Luis Enrique

El context d'horitzontalitat mortal exagera una mutació vertical que s'entrega a la MSN

La inèrcia demanava canvis. Les possessions del Barça ja no feien mal, ja no sotmetien. Ja només eren un refugi estèril per no ser ferits al contraatac. Una maniobra poruga, no una convicció. L'exemple de l'Atlètic de Madrid s'afegia als casos anteriors de l'Inter o el Chelsea, que van deixar sense idees l'atac culer. L'equip no trobava maneres d'obrir defenses denses. En aquest context arriba Luis Enrique al Barça i inicia una minirevolució que va allargar la vida competitiva de l'esquelet de la plantilla (set dels que van jugar la final de Berlín l'any 2015 van ser titulars dimarts davant del Liverpool, i han passat quatre anys). Es van millorar les prestacions defensives (instauració del 4-4-2 sense pilota) i es va cedir el poder al trident més letal del moment: Messi, Suárez i Neymar. El Barça començava a intimidar a la carrera, en transició, amb espais. Va alçar-se una Champions però, pel camí, l'equip va confondre el guió. En les edicions posteriors, el Barça va acomiadar-se abans d'hora d'Europa amb derrota contra l'Atlètic (curs 2015/16) i golejades per 4-0 a París i 3-0 a Torí (2016/17). Els partits grans fora de casa començaven a fer pànic.

La relaxació de Roma

Confosos per un enganyós 4-1 de l'anada, el Barça cau eliminat i ple de retrets

L'exemple que aquest dimarts s'ha tingut més present és l'última eliminació dolorosa del Barça, la de la temporada passada a Roma, on el conjunt italià va atropellar els blaugranes per aixecar el 4-1 de l'anada amb un 3-0 a l'Olímpic. Ernesto Valverde va sortir molt tocat d'aquell dia, criticat per la falta de reacció des de la banqueta i per la poca energia que havia transmès l'equip. Però el cert és que, abans d'aquells quarts de final, el Txingurri havia semblat aturar la sagnia de gols encaixats en partits fora de casa i només havia concedit una diana, del Chelsea i ja en eliminatòria de vuitens. Però després d'una anada estranya al Camp Nou, que no van dominar gens i amb més premi que mèrits, va repetir onze i va estimbar-se contra una Roma amb més energia i millor pla. Aquest any s'ha tingut tan present aquest KO que ha condicionat la gestió de minuts i l'atenció competitiva de tot el curs: en el partit previ a Anfield, i a diferència del que havia passat l'any anterior a Leganés, van descansar gairebé tots els titulars. No va canviar el desenllaç. Perquè potser el diagnòstic no pot ser tan superficial.