Quan l’amor per l’esport supera les barreres del temps

Cada matí, faci el temps que faci, surt a córrer entre trenta i quaranta minuts. I ho torna a fer al vespre, abans de sopar. Una rutina que el manté en forma especialment fora de temporada, però que és part del seu entrenament diari des de fa més de 25 anys. Ara en té 45 i és el primer esportista que competeix en vuit Jocs Olímpics. És fàcil creure, per tant, que puguin ser els últims. Doncs no. Noriaki Kasai ja ha confirmat que vol competir als pròxims, a Pequín el 2022, i no descarta fer-ho el 2026 perquè aspira a ser-ne seu la ciutat japonesa de Sapporo, prop d’on va néixer.

Per edat, a més, podria pensar-se que competeix per simple passió pels salts d’esquí. I només és una part de la veritat, ja que a Sotxi, el 2014, va conquerir dues medalles i es va convertir en el saltador més gran (41 anys) que se’n penja una. Ho va fer en el trampolí llarg (plata) i per equips (bronze). Dos metalls que s’afegien a la plata de Lillehammer, també en equips, als Jocs del 1994. De fet, la distància entre podis (20 anys) igualava un rècord olímpic que en aquests Jocs de Pyeongchang podria superar, tot i que, pel que assegura, tindrà una o dues oportunitats més.

“Em sento com un noi de 20 anys”, diu Kasai, a qui han dedicat cançons a Polònia i Finlàndia (terres on aquest esport és popular i ell és tot un ídol). Ell, mentrestant, un cop a l’any viatja a Hawaii per desconnectar i ja exerceix d’entrenador al seu club de tota la vida. Una convivència amb unes noves generacions, com passa amb la selecció japonesa, que l’admiren per tot el que ha fet i encara se sent capaç de fer. I és que aquí ja va competir en trampolí curt i, malgrat ser tercer després del primer salt, va finalitzar 21è. Lluny de la 8a posició de Sotxi. Allà va ser segon en trampolí llarg, la modalitat que avui es decideix i que, acabant la qualificació d’ahir en 22è lloc (de 57 participants), disputarà sentint-se competitiu i amb la il·lusió intacta d’aquell que viu cada experiència com si fos l’última.

Orígens humils, fites de llegenda

El veterà japonès va créixer en l’entorn d’una família molt modesta en què la mare, sense la figura paterna, era el pal de paller amb tres fills per mantenir (Noriaki i dues germanes). Entre tots se’n van sortir i ell, per un amic, va descobrir de petit els salts d’esquí. Un esport popular a la seva regió i que el va fascinar des del primer moment. L’adrenalina i la llibertat que invoca el salt ja no l’han abandonat mai.

Va debutar a la Copa del Món amb 16 anys, precisament a Sapporo, i va disputar els seus primers Jocs amb 19, a Albertville el 1992. Posicions discretes en disciplines individuals i quart per equips. Des d’aleshores no ha faltat a cap cita olímpica i només ha deixat de saltar una temporada per lesió (en quatre mesos es va trencar dos cops l’espatlla esquerra). Així és com ha arribat a disputar 537 proves, amb 45 podis i 15 victòries. Quan va fer les 500 li van fer un homenatge: “Ho agraeixo però el meu número favorit és el sis, així que arribaré a les 600”.

Tot, xifres increïbles que escenifiquen una longevitat que no és fruit de la casualitat, sinó del treball incansable i una immensa motivació. Qui sap si impulsat pels cops durs de la vida. L’abnegada mare va morir el 1997 (amb 48 anys) després d’un tràgic incendi domèstic i una de les seves germanes, Kumiko, ho va fer fa només dos anys. Va ser víctima d’una llarga malaltia (anèmia plàstica) amb un munt d’efectes secundaris i complicacions. I, a pesar dels dolorosos últims mesos, sempre va lluitar per tenir un dia a dia digne. Dos exemples de superació per a Kasai, que els ha convertit en inspiracions i valuosos arguments per gaudir del que l’apassiona tant com pugui. Com ara ho és el seu fill, que té dos anys i vol que el vegi competir al més alt nivell.