Aprendre a perdre
Si el Barça perd contra el Bayern no passa res. Si no es pot revenjar del 2 a 8, tampoc passa res. I no pas perquè sigui simplement futbol, aquest esport convertit en religió per a tants, sinó perquè el Barça ha de ser conscient de qui és ara mateix i sobretot tenir molt clar on vol arribar. Complex d’inferioritat, cap; tocar de peus a terra, sempre.
Una bona part dels seguidors culers porten massa anys confonent desitjos i anhels amb realitat i exigència. Aquella frase tan gastada que el Barça està obligat a guanyar-ho tot ha fet molt mal. Durant massa temps Barcelona (com Madrid) es va convertir en el centre de l’univers futbolístic. Ens vam mirar massa al melic. També els periodistes. La fina línia que separa la confiança en un mateix de l’altivesa es va diluir per complet. Qui és el favorit per guanyar la Champions? El Barça. I així cada any, menystenint que més enllà del Camp Nou –i del Bernabéu, ja que era una prepotència compartida– hi havia molt futbol. I d’aquesta manera van anar arribant els desencisos primer i les clatellades després.
El més comú en l’esport d’elit, com a la vida, és perdre. Només guanya un. Les altes expectatives generades després d’una època d’abundància irrepetible van fer perdre el món de vista. El cicle es va estirar més de l’esperat. Guanyar va convertir-se en premissa única i es va oblidar la importància del camí recorregut.
L’única exigència que es pot fer a l’esport professional és competir sempre i, si es té, com és el cas del Barça, ser fidels a la teva idiosincràsia. A la idea. Així doncs, perdre en l’estrena europea no ha d’implicar cremar-ho tot. La derrota s’ha de poder assumir amb naturalitat, sempre que la raó sigui que el club ha prioritzat i dissenyat un pla de futur que necessita temps. No es tracta de recuperar l’esperit derrotista d’antuvi, l’esperit aixeca-recopes d'abans Cruyff. Es tracta d’entendre que la prioritat d’ara és ajudar a créixer els jugadors joves que, com va dir Piqué, estan cridats a ser la base dels pròxims 7 o 8 anys. I el primer que ho ha d’entendre és Koeman, tot i que els dubtes que hi ha al voltant de la seva figura –segueixo pensant que no és la persona ideal per fer-ho– poden portar-lo a preferir el camí fàcil: abans un veterà que un jove. Pedri, Araujo, Demir, Gabi o Nico l’avalen. Però ara toca anar fins al final amb aquesta idea i deixar enrere el curtterminisme de la junta anterior, que va portar el club fins a l’extenuació. L’entitat es va tensionar perquè va viure per sobre de les seves capacitats, ofegant-se cada dia més, pensant només en l’ara i aquí. Ara tocar pensar en clau de futur. ¿Serà capaç el soci del Barça d’entendre que la prioritat ara no és guanyar?
