RUGBI

Arrenca el Sis Nacions més igualat dels últims anys

Anglaterra, Irlanda i Gal·les busquen segellar la seva hegemonia a l'hemisferi nord

Hi ha molt poques competicions al món tan emocionants, igualades i imprevisibles com el Torneig de les Sis Nacions de rugbi, que arrenca aquest dissabte (15 hores, Movistar Deportes). I, per descomptat, no n'hi ha cap que pugui presumir de ser el torneig esportiu més antic del món: aquest 2020 enceta la seva 126a edició. I és que el Sis Nacions és un torneig especial i únic, en què el pes de la història i l'èpica màgica de les seves tradicions acaba creant escenaris especials on qualsevol lògica acostuma a ensorrar-se davant de la mística i la màgia de la tercera competició esportiva més seguida de l'any.

Quan afirmem que el torneig de les Sis Nacions és una competició igualada i imprevisible convé recordar que ha conegut tres campions diferents els últims tres anys (2017 Anglaterra, 2018 Irlanda i 2019 Gal·les), detall que explica la igualtat existent entre les tres grans seleccions britàniques. De fet, l'únic que sembla segur a aquestes altures és que Itàlia tornarà a emportar-se la cullera de fusta, un premi de dubtós honor que recau en l'equip que no és capaç de sumar cap punt al llarg de tota la competició, però que té una important funció social, ja que recapta fons per als infants més desafavorits i amb problemes funcionals en diversos països europeus.

Tres candidats per a una corona europea

La selecció gal·lesa és l'actual campiona del torneig, ja que va guanyar l'any passat sumant un magnífic Grand Slam o ple de victòries, però ho té francament difícil per poder repetir el triomf final en aquesta edició. Gal·les haurà de visitar l'estadi de Twickenham (Londres) i l'Aviva Stadium de Dublín, dos dels escenaris més complicats de l'hemisferi nord. El fet d'haver de visitar els feus dels altres dos grans aspirants a la victòria final (Anglaterra i Gal·les) i tenir un tècnic debutant a la banqueta –el neozelandès Wayne Pivac– sembla restar opcions de victòria final al conjunt capitanejat per l'etern Alun Wyn Jones, que compta amb un equip veterà amb una base de jugadors com Leigh Halfpenny, George North o Dan Biggar que voregen els 30 anys i que aporten una dosi extra de maduresa i solidesa a un conjunt capaç de dominar l'hemisferi nord, però que mai ha posat en risc la supremacia de les potències de l'hemisferi sud.

Precisament l'última selecció europea capaç de derrotar els totpoderosos All Blacks neozelandesos va ser Anglaterra, la gran sensació de l'última Copa del Món celebrada al Japó. El XV de la Rosa té dues proves de foc a l'Stade de France (París) i a Murrayfield (Edimburg) durant les dues primeres jornades del torneig. Si les supera, Anglaterra encara hauria de batre irlandesos i gal·lesos al seu feu de Twickenham, una missió, tanmateix, que sembla factible per als deixebles d'Eddie Jones, el tècnic que ha ressuscitat el rugbi anglès i ha atorgat velocitat i precisió a un conjunt tradicionalment molt dur i fiable. Els anglesos mantenen la base de la selecció que va arribar a la final de la Copa del Món del Japó ara fa uns mesos, un bloc granític encapçalat per jugadors temibles i experimentats en mil batalles com Dan Cole, Joe Marles, Maro Itoje, el capità Owen Farrell o Ben Youngs, autèntics buldòzers capaços d'escombrar qualsevol rival que abaixi la guàrdia.

Irlanda, per la seva banda, continua sent una incògnita, fins i tot impossible de desxifrar pel seu nou tècnic, Andy Farrell, pare del capità anglès Owen Farrell. El XV del Trèvol és un conjunt tan elèctric i ple de talent com inconstant, capaç de jugar minuts a una intensitat sobrehumana o de desaparèixer de la gespa. Els irlandesos confien en el seu paquet de davanters, entre els quals no hi ha el barceloní Jordi Murphy, encara no del tot recuperat d'una greu lesió de genoll.

Una França rejovenida que busca la glòria

Fora del grup de grans favorits cal destacar la França del també debutant Fabien Galthé, un tècnic que va meravellar el món amb el Montpeller durant tres temporades i que vol repetir la mateixa fórmula al capdavant d'una selecció francesa revolucionària, plena de joves talents amb ganes de fer-se un lloc en el millor escenari possible i de rejovenir els llorers d'una selecció que no guanya el torneig des de fa una dècada. La filosofia de Galthé és ben senzilla: joc d'atac, possessió i velocitat, una fórmula que els jugadors del XV del Gall hauran d'esprémer per tornar la selecció al lloc que històricament li correspon. Si França surt viva dels xocs contra Anglaterra a París i contra Gal·les a Cardiff de les dues primeres setmanes, els gals poden fer saltar la banca i somiar amb recuperar el ceptre continental.

Escòcia i Itàlia, per la seva banda, hauran de lluitar de valent per sumar algun punt en el campionat. Amb tot, el XV del Card està a un nivell superior al dels transalpins, i haurien de superar els italians a Roma sense gaires dificultats en la tercera jornada del campionat. Abans, però, els escocesos rebran l'etern rival anglès a Murrayfield (Edimburg) en la segona jornada de campionat en una nova edició de la Copa Calcuta, la competició anual més antiga del món de l'esport, que se celebra des de l'any 1879 i que només es va deixar de fer durant les dues guerres mundials.