L’'annus horribilis' només podia acabar així
La resolució del TAS, no per esperada i desproporcionada, és menys dolorosa. La imatge del Barça queda empastifada i la impossibilitat de fitxar durant tot un any té unes derivades esportives que, en aquest moment, es poden intuir però no es poden calcular. Això vol dir que no es podrà endur un Marco Reus que ja semblava emparaulat? La decisió obliga a fer la gara-gara a Montoya i agenollar-nos davant Alves perquè renovi? Espero que no. Més enllà de com obligarà Luis Enrique a recompondre la plantilla en el seu segon any, és evident que hi ha unes responsabilitats en cascada del bunyol que va cometre el Barça. Rosell, Rossich, Amor i Puig ja no són al Club. Bartomeu, Mestre i Zubizarreta sí. I també els treballadors que, en primera instància, van cometre els errors administratius greus d’enviar la informació d’alguns d’aquests jugadors amb les pàgines en blanc, creient absurdament que ningú no se n’adonaria. Si Bartomeu, o algú de la seva junta pensava presentar-se a la reelecció, aquesta prohibició històrica de no poder fitxar serà una arma llancívola esmolada, de les que fan mal.
L''annus horribilis' del Barça, doncs, només podia acabar malament, amb una última atzagaiada sobre les campanades. Aquest 2014 han passat coses que no havia vist mai al Barça, en més de quaranta anys de soci. No havíem vist morir l’entrenador que havia iniciat la temporada. La mort del Tito Vilanova, i l’impacte emocional sobre el club i molt especialment sobre una plantilla molt baquetejada, no s’ha tingut mai prou en compte a l’hora de fer els balanços esportius. Hem convingut, però, que no hi ha excuses i ho apliquem tan fil per randa que, en l’hiperanàlisi del partit a partit, ens hem acabat per deshumanitzar, oblidant les causes i aferrant-nos a les conseqüències. Tampoc no havia vist mai que el Barça perdés la Lliga a l’última jornada jugant-se-la a casa, i amb el resultat a favor al descans. I no és menys cert que Messi va marcar un gol legal, que ens hauria donat el títol i que ens hauria reconciliat amb el millor jugador de la història –a qui, per cert, vam acabar xiulant–. Mateu Lahoz –qui, sinó?– ens va anul·lar el gol que valia la Lliga. Però com que hem quedat que les excuses són de club petit, no direm res de l’arbitratge i ens anirem repetint, els uns als altres, flagell i mantra, que no ens mereixíem guanyar aquella Lliga. De dimissions de presidents sí que n’hem vist ja algunes i de copes d’Europa del Madrid, també. Quatre. Tantes com les nostres. Però per allò dels vasos comunicants, la "décima" blanca va fer més mal, perquè va arribar en temps de descompte i perquè subratlla, encara més, el moment delicat del Barça. Bona notícia: l’any que ve, en principi, no podrà ser pitjor.
