Bernat Soler: “Soc un celebra-Recopes”

BarcelonaEl periodista Bernat Soler (Barcelona, 1973) ha notat que està de moda recordar els anys 80 i s’ha fixat en com li anaven llavors les coses al Barça. El resultat és el llibre Barça 80’s (B.Cat), en què descriu com el club que ara s’està fent un tip de col·leccionar títols era llavors un equip que gairebé es recorda més per les derrotes que per les victòries.

Escrius: “Potser no va ser el millor Barça però era el nostre Barça”. Què vol dir aquest “nostre”?

Era un Barça bastant perdedor, comparat amb el d’ara, i molt desgraciat. I amb derrotes inconcebibles, com la final de Sevilla, l’eliminació amb el Metz, la Lliga del Lattek que se li va escapar... Però, tot i així, quan tu ets jovenet, encara que no sigui una època brillant, li acabes agafant afecte i apreci, i al final et queda un record més positiu que negatiu.

Què tenen els 80 que ara tothom els vol recuperar?

Hi ha un boom vintage. S’està recuperant molta cosa d’aquella època. Sèries, pel·lícules, música, se’n fan llibres... Vaig pensar que del Barça no se n’havia parlat, en clau dels 80. I tot i que no és una època històrica en termes de títols, té coses interessants. I, també, reivindicar que el Barça no ha sigut només el Dream Team, Guardiola, els triplets i les rues. Que també hi va haver un Barça que durant una època va donar les seves petites alegries als aficionats. I que es van celebrar molt, com les Recopes.

El Barça dels celebra-Recopes!

Soc un celebra-Recopes! La Recopa era un títol importantíssim. Aquella època només el campió de Lliga anava a la Copa d’Europa. I el campió de Copa jugava la Recopa. Era el segon títol en importància. Això de celebra-Recopes es diu amb un to una mica despectiu per aquells aficionats que es conformen amb poc o són una mica pessimistes. I penso que l’hem de valorar. El Barça en té quatre i el Madrid no en té cap.

Dediques un capítol a Núñez. Destaques que va contribuir a fer gran el Barça, però critiques que tenia una visió massa empresarial del club.

És el personatge troncal dels anys 80. Sempre hi és. I té una personalitat molt d’empresari dels d’abans: el patrimoni, tenir per si de cas... Això va servir perquè el Barça tingués un escut econòmic. Però hi ha una altra part: això és Futbol Club Barcelona, futbol! I és allò que deia Cruyff, que volia els diners al camp i no al banc.

Dius que a vegades semblava que era més important tenir superàvit que no pas guanyar algun títol.

Penso que Núñez va començar molt malament, en tots els sentits, i en va anar aprenent. Fins que al final acaba amb la gran decisió que és fitxar Cruyff d’entrenador, i l’aguanta tot i que molta gent volia que el destituïssin, ja que no havia guanyat la Lliga. Tot allò que havia faltat a la dècada dels 80, la política esportiva, llavors començava a aparèixer. Fins aleshores s’havia fitxat els jugadors pensant en els cromos, no en una idea de futbol. O et trobaves que un any tenies un entrenador alemany, el següent era argentí, l’altre anglès... Tot això es va anar arreglant amb el temps.

I els àrbitres? El Barça s’ha associat al victimisme però consideres que, als 80, no el van perjudicar.

Potser hi ha alguna cosa puntual, però no es pot comparar amb el que t’expliquen els testimonis que van viure a la dècada dels 60 i dels 70, amb els Guruceta de torn o aquells arbitratges sibil·lins que et xiulaven penals en contra a l’últim minut. El Barça als anys 80 té la desgràcia de fer ell mateix les coses tan malament que no té la coartada arbitral. En la derrota de la final de Sevilla o a la Lliga de Lattek, per exemple, no hi tenen res a veure.

Una dècada en què el Barça va tenir grandíssims futbolistes, com Maradona. Però a tu, el seu pas, no et va deixar un bon regust de boca.

Maradona, per als maradonians, és intocable! Però jo el seu pas pel Barça el recordo amb molta frustració. Et porten el millor jugador del món i esperes que el Barça comenci a guanyar-ho tot. I un any lesionat, un altre amb hepatitis... I més quan, després, se’n va al Nàpols, que és un equip de la zona baixa a Itàlia, i el fa campió de lliga i de la UEFA. I a l’Argentina, que no era la millor Argentina, la fa campiona del món. Vam tenir el millor del món i no ho vam saber aprofitar, per això és la gran decepció.

L’entrenava Menotti, a qui defineixes com “el poeta dels biorritmes”.

Entrenava a les tardes, que és una cosa insòlita al futbol, amb l’excusa que els partits es jugaven a la tarda i, per tant, els biorritmes dels futbolistes s’hi havien d’acostumar. En realitat, el que volien, alguns jugadors i ell mateix, era sortir de nit. I anaven a dormir bastant tard...

Llegeixo: “Per ser barroer i políticament incorrecte, els 80 van ser uns anys molt escalfabraguetes pel Barça”.

[Riu.] En el sentit que t’imagines que la cosa acabarà bé i et posen els cracs i et fitxen els millors jugadors i allò de l’“aquest any sí”. I al final, res. Tot i que també s’ha de dir una cosa, no era un Barça gaire perdedor. D’acord, si el compares amb el d’ara... però els anys 60 i 70 són un desert. En canvi, als 80 tens les teves Copes, les Recopes, guanyes el Madrid... no és un Barça desastrós, el que passa és que les derrotes són tan sonades que ho tenyeix tot. Però és el primer Barça que comença a guanyar una mica, a treure el caparró. I, llavors, ja arriba el Dream Team.