Capgirant la història de la Lliga

BarcelonaEncara que el Reial Madrid presumeixi de ser l’equip amb més títols de Lliga i de Champions, i que fos reconegut per la FIFA com el millor club del segle XX, seria més precís destacar que la seva hegemonia, tant a Espanya com a Europa, comença a partir dels anys cinquanta. I més concretament amb l’arribada d’Alfredo Di Stefano a Chamartín. A dia d’avui, el club que presideix Florentino Pérez segueix sent el que ha guanyat més trofeus i, a la competició domèstica, també el que ha sumat més punts, guanyat més partits i anotat més gols. Però l’eclosió del Barça, que va despertar a principis dels 90 amb l’arribada de Johan Cruyff i que ha guanyat 8 de les últimes 11 Lligues amb Leo Messi com a gran estrella -i 10 de les últimes 15-, està posant en risc aquestes estadístiques que semblaven inamovibles. Almenys en una, la dels gols en contra, el Barça ja té millors registres que el seu màxim rival. En les altres, s’hi acosta perillosament. “Estem satisfets que el club faci tan bé les coses durant tants anys seguits”, resumia el president Josep Maria Bartomeu després d’assegurar-se a finals d’abril el títol de Lliga.

En el fons, el gran Madrid del qual parlen els llibres d’història comença el 1953 amb el fitxatge rocambolesc de la Saeta Rubia, un jugador que havia d’anar al Barça però que va acabar al Madrid en un traspàs en què va posar-hi la mà el règim franquista. Fins aleshores, de les 22 Lligues disputades, els blancs només n’havien guanyat dos. En canvi, el Barça liderava el rànquing (6), seguit de l’Athletic Club (5), l’Atlètic de Madrid (4) i el València (3). Amb Di Stefano la història va començar a girar com un mitjó, i aquell Madrid no només guanyaria les cinc primeres Copes d’Europa de la història de manera consecutiva: també aixecaria 23 de les 37 Lligues disputades a continuació. Un domini absolut i indiscutible, en tots els aspectes. Si el Barça havia guanyat sis cops el trofeu de la regularitat en les primeres 22 edicions, en les 36 restants tan sols va poder cantar victòria en quatre ocasions.

Fins al 1990 el Madrid era el millor amb molta diferència. Només el Barça podia seguir-li el ritme, tímidament. El tercer club amb més bones xifres era l’Athletic Club, entitat que, com blaugranes i madridistes, no ha baixat mai a Segona. Però els bascos, que sempre eren molt competitius a la Copa, en aquell període van punxar a la Lliga, excepte a mitjans dels vuitanta, en què van guanyar dos títols consecutius. L’estadística, doncs, té validesa si es comparen exclusivament Barça i Madrid.

Abans de la primera Lliga de Cruyff -l’holandès va aterrar a la banqueta el 1988 però va tardar dos anys a guanyar-la- semblava difícil desempallegar-se de l’ombra majestuosa del Reial Madrid, que precisament acabava d’aconseguir cinc títols consecutius amb la Quinta del Buitre. Abans de l’estiu del 1990 el Madrid tenia més partits guanyats (+74, 999 per 925), més partits empatats (+3) i menys duels perduts que el Barça (-77). Era el màxim golejador de la competició (3.686), el que menys gols havia encaixat entre els que sempre han jugat a Primera (2.055) i, esclar, el que havia sumat més punts (2.355).

El despertar del 1990

Les quatre Lligues de Cruyff (1991 a 1994) i les dues guanyades posteriorment per Van Gaal (98 i 99) van fer somriure el barcelonisme, que començava la remuntada. Però aquella dècada també deixava moments dolorosos, sobretot els cinc anys en blanc: l’últim de Josep Lluís Núñez (2000), els tres de Joan Gaspart (01 a 03) i el primer de Joan Laporta com a president (04). Fins que comença a greixar el Barça de Frank Rijkaard (05 i 06) i, sobretot, arriba l’estrella de les estrelles, Leo Messi, el jugador que ja suma 10 Lligues al seu palmarès i que ha contribuït als èxits blaugranes en el torneig de la regularitat amb 419 gols i 162 assistències.

El Barça ha guanyat vuit dels 11 últims títols de Lliga, i 10 dels últims 15. El Reial Madrid tan sols quatre. Però tot i que aquesta diferència ha servit perquè els blaugranes s’acostessin vertiginosament en número de trofeus (26 per 33 el Madrid), no ha permès fer el tomb en les estadístiques de partits guanyats i gols marcats. Sí que hi ha hagut sorpasso, però, en gols en contra, i el Barça és ara l’equip que n’ha encaixat menys.

L’explosió de Leo Messi

Començant a comptar a partir de la temporada 2005-06 -Messi debuta un any abans però el seu rol és testimonial-, es comprova que la solvència defensiva de l’equip ha estat un dels segells dels blaugranes i la clau del seu èxit. En aquesta dècada i mitja de domini, el Barça ha estat millor en tots els registres, però exponencialment superior a la seva pròpia àrea. I és que ha passat d’haver rebut 54 gols més que el Madrid (2.739 per 2.685) a portar-ne 51 menys (3.179 per 3.230).

El Barça encara no és el màxim golejador de la competició, tot i que s’hi ha acostat en aquests anys, situant-se a només 20 dianes del Reial Madrid: a l’inici del curs 05/06, els blancs n’havien marcat 92 més (4.778 per 4.686). Actualment, el Madrid en porta 6.104, i el Barça, 6.084. Una dada, aquesta, que també podria caure del costat blaugrana si el curs vinent segueix la tendència del curs 2018/19, en què el Barça ha anotat 88 gols, i el Madrid, 63. I és que els blancs fins ara mantenien el pols a nivell anotador gràcies a l’encert de Cristiano Ronaldo, futbolista que aquest estiu va marxar al Juventus.

Els blaugranes, doncs, s’acosten en punts (4.442, -87 que el Madrid) i en partits guanyats (1.635, -55) i ja estan per davant en nombre d’empats (578, +11). Encara falta per atrapar el Madrid en tots els aspectes. Ara bé, el Barça ha aconseguit en els últims anys el que semblava impossible: capgirar la història de la Lliga.