Publicitat
Publicitat

Dos mesos de l’1-O: La decisió més difícil de Bartomeu

El president va rebre moltes trucades per pressionar-lo, i va acceptar jugar després de pujar del vestidor i comprovar la voluntat dels jugadors

El Barça viu instal·lat en un període de calma relativa: la tranquil·litat absoluta és efímera al Camp Nou. Líder a la Lliga, amb els deures fets a la Champions i Messi renovat, però, això sí, amb certes urgències econòmiques que, de moment, el club relativitza. Les aigües s’han calmat després de mesos convulsos, no només pel cas Neymar que va sacsejar l’entitat a l’estiu, sinó sobretot per les conseqüències de la situació política a Catalunya, especialment els fets de l’1d’octubre. Avui fa dos mesos de la decisió més difícil i complexa de Josep Maria Bartomeu com a president. No pas el dia més dur, el record de Tito Vilanova encara perdura.

L’1 d’octubre, Bartomeu va passar-se el dia enganxat al telèfon: havia de decidir si es jugava el partit contra el Las Palmas mentre les imatges de la televisió mostraven les càrregues policials contra els ciutadans que volien dipositar el seu vot en el referèndum. Les pressions que va rebre van ser duríssimes. Va parlar amb el cos tècnic, amb el capità Andrés Iniesta i amb un reguitzell inacabable de polítics i agents socials. Durant les hores prèvies al duel contra els insulars va tenir converses amb el president Carles Puigdemont, Jordi Sànchez (ANC), Jordi Cuixart (Òmnium Cultural), Joaquim Forn (Interior), Juan Luis Larrea (RFEF), José Ramón Lete (CSD) i, segons dues fonts, també amb dos ministres. Pressions externes, a banda i banda, que anaven acompanyades del que estava passant al Camp Nou des del migdia.

Alguns directius i executius van anar arribant a l’estadi unes hores abans que comencés el partit contra el Las Palmas, previst per a les 16:15 hores. La majoria -no tots- havien passat en algun moment pels col·legis electorals que obrien informatius a tot el món. Algun, fins i tot, havia sentit testimonis directes de les càrregues, gent que havia rebut els impactes de les porres. També entre els membres de la junta i els empleats hi havia hagut trucades durant tot el matí.

Tres hores abans de l’inici del duel contra el conjunt insular, la comissió delegada es va reunir a l’avantllotja del Camp Nou. El dinar de directives s’havia suspès. Tres vicepresidents -Jordi Cardoner, Jordi Mestre i Carles Vilarrubí- es tancaven en una sala amb Bartomeu per prendre la que seria la decisió més complexa del president durant els seus dos anys i mig de mandat. L’altre vicepresident, Manel Arroyo, fora del país per motius professionals, estava permanentment connectat per telèfon. A fora de la sala esperaven els principals executius de l’entitat, amb el llavors responsable d’esports professionals, Albert Soler, i el CEO, Òscar Grau, al capdavant. Els encarregats de l’àrea social, de seguretat, d’operativa, de marca, de comunicació... tots pendents, als sofàs exteriors, del que es decidia a l’interior d’aquell despatx.

La idea de Bartomeu era clara: s’havia d’aconseguir un informe dels Mossos que certifiqués que aquell partit no es podia jugar per motius de seguretat. Les pressions, per tant, no només eren per a Bartomeu, també el Barça movia fils per aconseguir l’ajornament. El cos policial s’hi va negar. Forn ho va comunicar al president del Barça i, segons fonts de la policia catalana, els responsables d’avaluar els riscos del partit no van trobar cap motiu per no jugar. L’informe no arribaria. La pilota estava a la teulada del Barça, que havia aconseguit aturar les amenaces de Tebas i els estaments governamentals pactant que si hi havia un informe de seguretat que desaconsellés jugar el partit s’ajornaria, tal com va acabar passant amb altres partits, com el del Nàstic contra el Barça B. Si, en canvi, l’entitat catalana decidia no jugar sense aquest informe, el president de la Lliga amenaçava Bartomeu i Albert Soler de perdre 6 punts, a més d’altres sancions que haurien pogut consignar-se posteriorment.

Per això les hores prèvies al partit van ser molt confuses, i fins pocs minuts abans de les quatre el Barça no va fer cap comunicat de manera oficial. S’esperava un informe que no va arribar mai. A la junta, en tot cas, independentment del document dels Mossos, l’opinió majoritària era que aquell partit no es podia jugar. Una decisió que s’havia pres després de més de dues hores de reunió, amb entrades i sortides dels executius a la sala on hi havia la comissió delegada, amb un Bartomeu permanentment connectat al telèfon amb les altes esferes de Barcelona i Madrid. La balança s’havia decantat cap a un costat, el comunicat per enviar als mitjans ja estava redactat i fins i tot RAC1 ja havia avançat la notícia: no es jugava.

La sorpresa de l’ascensor

Enmig d’aquell escenari confús i de nervis, l’ascensor de l’avantllotja es va obrir i va aparèixer Gerard Piqué. Faltava menys d’una hora per l’horari fixat per jugar el partit, i el central irrompia amb roba de carrer a la zona noble del CampNou. El central del Barça i Sergi Roberto eren els dos futbolistes partidaris de no jugar el partit. A baix, al vestidor, l’opinió majoritària era una altra. Per això, Bartomeu i l’àrea esportiva van baixar als vestidors per parlar amb la plantilla i el cos tècnic. Diferents futbolistes van prendre la paraula, entre d’altres, segons diferents fonts, Sergio Busquets i Jordi Alba, els més vehements a l’hora d’expressar el seu punt de vista. “Són com són”, explica un dels presents en aquesta trobada per justificar el caràcter dels dos futbolistes i la seva forma d’expressar-se. El capità Andrés Iniesta també va ser un dels que va parlar, en nom del grup. Tot el que s’havia decidit a la zona noble del Camp Nou prenia una altra dimensió. Els jugadors havien estat fent trucades a familiars i amics per saber el que realment passava arreu de Catalunya -“viuen en una bombolla, coneixen poc la mentalitat del carrer”, explica un empleat present-, però la decisió del grup després de molts minuts d’incertesa va ser la de jugar. Això sí, Bartomeu havia d’assumir la decisió públicament, i el partit es jugaria a porta tancada, sense aficionats, al contrari del que preferia la plantilla.

A les 15:49 el Barça va emetre un breu comunicat en què parlava “d’excepcionalitat” i que el partit es jugava després de la “negativa” de la Lliga de “decretar-ne l’ajornament”. Bartomeu va assegurar que el que s’havia vist a Catalunya era “inadmissible”, però que s’havia de jugar perquè “el món sencer” veiés “com estem patint”. Piqué va assumir la decisió del grup i després del partit va treure totes les emocions contingudes en una compareixença en què va acabar plorant. La crisi interna es va saldar amb dues dimissions, de Vilarrubí i Jordi Monés, que fins al moment han assumit un paper de total discreció per lleialtat als seus excompanys.

Al club van xifrar en 3,4 milions els diners que no es van ingressar aquell dia. Però, per evitar una invasió de camp i per enviar un missatge al món a través de les grades buides, es va decidir no deixar entrar el públic. Al Camp Nou asseguren que, vist en perspectiva, va ser la millor decisió, tot i que la majoria de directius i empleats eren partidaris de no jugar perquè tots estaven condicionats per la forta càrrega emocional del moment. Les pressions eren extremes, fins i tot els patrocinadors havien fet requeriments per saber el posicionament del club sobre la qüestió independentista. Va ser un dia difícil per a Bartomeu, que no va aconseguir que els Mossos canalitzessin el problema i es va trobar una plantilla amb les idees molt clares.

Històries de superació esportiva

Més continguts de

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT