BARÇA

"Piqué i Valverde són dues peces clau per poder fer 'Matchday'"

Entrevista a Oriol Querol, director de la sèrie documental sobre el dia a dia al vestidor del Barça

Per primera vegada les càmeres de televisió han pogut entrar al vestidor del Camp Nou en un dia de partit. Aquestes imatges, conjuntament amb la filmació del dia a dia dels futbolistes del Barça en la seva vida privada, han estat recopilades a la sèrie documental Matchday. Oriol Querol és el director d'aquesta producció que explica les interioritats del vestidor i, sobretot, com els jugadors encaren els partits més decisius de la temporada passada.

¿Ha sigut com t’ho imaginaves?

No m'esperava que fos possible fer-ho, sincerament. L'estiu del 2018 vam engegar-ho. Teníem clar que ens volíem diferenciar del que s'havia fet fins aquell moment. Així ens ve la idea de cobrir vuit partits concrets, els més importants, en comptes de fer com altres sèries, gravar tota la temporada i tallar-ho en vuit capítols. I tampoc volíem fer una sèrie només sobre els resultats esportius, sinó de personatges. El capítol 1, que és el Barça-Madrid, és molt important per a Suárez i per a Piqué. Però l'espectador segurament no ho sabia. Per tant, responent concretament a la pregunta, sí que hem complert el nostre objectiu. Ara bé, fent un pas enrere, no m'imaginava que poguéssim arribar a fer el documental. S'han hagut d'alinear moltes coses.

Heu entrat al vestidor, però també a les cases i cotxes dels jugadors.

Tant a Producciones del Barrio, que és on jo treballo, com a Kosmos Studios i a Barça Studios teníem clar que si volíem fer un pas més, si volíem fer alguna cosa realment diferent, no en teníem prou amb la vida al club. I el pas més enllà eren les vides privades. Els jugadors, amb els anys, cada cop s'han tancat més. Per tant, a nivell de contingut, és més poderós i potent entrar a casa de Coutinho, ni que sigui per veure com pentina la seva filla. Els altres documentals tenen només espurnes de les vides privades, i nosaltres a cada capítol en tenim un parell. A més, una altra de les premisses era que aquestes històries personals fossin el màxim d'allunyades del futbol. Com per exemple que Ter Stegen s'estigui fent una casa i vegis com parla amb l'arquitecte, o que Malcom et parli de la seva àvia, o poder gravar una seqüència de Lenglet amb els seus germans.

Ha costat molt?

Per a mi hi ha dues peces clau, que han sigut molt generosos. Una és el Gerard [Piqué], que això ja ho sap tothom. I l'altra és Ernesto Valverde. Ell no ha estat mai en contra de la sèrie però és més reservat. Té un discurs més clàssic i el seu concepte sobre la mediatització del futbol és diferent al que tenim nosaltres. Per això és d'agrair les facilitats que ens ha posat. Una cosa tan personal com les xerrades, l'estratègia... que ens ho deixés gravar. I no només això, també ens va donar l'opció de fer un capítol sobre ell, d'un entrenador de futbol d'elit, de primeríssim nivell, que té una altra passió com és la fotografia.

Piqué està molt orgullós de la sèrie

¿T'ha contactat algun jugador per comentar-te la sèrie?

Sé que els ha agradat. Amb qui més contacte tinc és amb el Gerard. La sèrie li ha agradat molt, n'està molt orgullós. I ho ha d'estar perquè ell té molta part de culpa. No sé si és bona o no, però si ho és, és en gran part per ell. Ha actuat de productor executiu. Ens ha obert portes que no pensàvem obrir. O aconseguir coses com poder tenir tot el vestidor microfonat. Això ha pujat el nivell de la sèrie, perquè en el fons, per més idees que tinguem, els que tenen el vestidor com un temple són ells.

Els jugadors ens van aplaudir quan van veure les primeres imatges

¿Heu hagut de callar moltes coses?

M'han preguntat molt sobre això, sobre si hi ha hagut censura o no. A nivell intern teníem clar que volíem explicar històries. I a nivell de club i jugadors, els jugadors van poder veure la sèrie i no van demanar absolutament cap canvi. Ni ells, ni cos tècnic, ni res. A meitat de projecte vaig anar un dia al vestidor a ensenyar seqüències, alguna coseta de cadascú. Ho van veure tots i penso que allà es van relaxar, perquè van veure que no desvelaríem els secrets del vestidor sinó a explicaríem històries. Van aplaudir, fins al punt que, aquell dia, els jugadors que dubtaven es van convèncer i van dir que endavant, fem coses.

Et va saber greu la polèmica que es va originar arran del que diu Piqué al primer capítol, que volien sortir de festa encara que no tinguessin el permís de l'entrenador.

No sé si em va saber greu o no... Jo entenc que la premsa esportiva té uns altres mecanismes d'anàlisi, que és una cosa que hem après amb la sèrie, igual com hem après coses dels jugadors. No vull entrar a valorar-ho. Nosaltres volíem fer històries i crèiem que aquella conversa del Gerard amb Mikitani [president de Rakuten] servia per explicar el personatge. A tot l'equip que ha fet Matchday no hi ha cap periodista esportiu.

Com us condiciona l'eliminació de Liverpool?

Buf... Molt...

¿Ja us veieu a la final i gravant una possible victòria a la Champions?

Sí, però per sort vam anar a Liverpool amb tot, amb cinc equips de gravació. No vam anar-hi a complir l'expedient. Va ser un desplegament molt bèstia que ens permet fer el millor capítol de la sèrie. Que, paradoxalment, és l'únic que no té vida privada. Ens semblava que havia de sortir tot l'equip sencer i, a més, aconseguim que tots passin per la càmera, que donin la cara, que expliquin com ho van viure i com no sortien de casa els dies posteriors. L’eliminació ens va afectar a tots però crec que fa la sèrie millor. Perquè en cas contrari haguéssim tingut vuit capítols de victòries. El capítol aconsegueix narrar molt bé els sentiments dels jugadors però també el que va passar allà, que era un infern d'on no podies sortir viu de cap de les maneres.

Com ho vas viure, tu?

Mira, l'únic moment que surto a la sèrie, perquè va ser una picada d'ull del muntador, és celebrant el gol de falta de Messi contra el Liverpool. Perquè ja ens vèiem a la final i pensant: "L'any que fem això guanyem la Champions". I a Anfield, el que recordo és estar una hora i mitja, després del partit assegut al túnel de vestidors, en estat de xoc i preguntant-me què coi acabava de passar. Aquí a la redacció, els dies posteriors a Anfield van ser molt durs. Jo tenia clar que no volia blanquejar res, que havíem de fer un capítol duríssim. Jo l'he vist 50 vegades i en els moments importants el cor em va a 140 per hora. A més és un capítol boig que comença amb els monjos a Montserrat i acaba a casa de Shakira.

L’eliminació de Liverpool fa millor 'Matchday'

Tu ets culer, i soci. ¿Això t'ha condicionat a l'hora de fer Matchday?

Crec que des del principi hem sigut tots tan conscients de l'oportunitat històrica que teníem, de per una punyetera vegada a la història entrar al vestidor i veure què hi ha allà dins. Penso que sí, que hem pogut separar la sèrie de la nostra afició pel club. I n'estic molt orgullós. Sabíem que potser mai més tindríem una altra oportunitat com aquesta, o que si es tornava a fer, ho faria algú altre.

Esteu fent una segona part de la sèrie documental.

D’una banda tinc clar que és la segona temporada de la mateixa sèrie, no una cosa nova. Però també tinc clar que la sorpresa d'estar al vestidor ja no la tens. Recordo quan al principi ens arribaven les primeres imatges, en brut, d'uns 30 minuts, i estàvem tots a la redacció mirant-les. Això ja no serà sorpresa. El llistó està aquí dalt. Hem de créixer, fer-ho millor, aconseguir coses noves i entrar a llocs on no hem entrat fins ara. El punt de partida ha canviat, ja és gent que coneix el vestidor.

El que queda per saber és si serà de victòries o de derrotes.

Ara tenim un gran desplegament el dia del Barça-Madrid i de la Supercopa a Aràbia Saudita. Això ens donarà un capítol exòtic, segur, tot i que també sabem que, per nosaltres, ens serà molt difícil treballar.

Més continguts de