BARÇA

Estratègies d’handbol per explicar el Chelsea-Barça

Seguint el fil de Rakitic, l’ARA experimenta amb situacions de Stamford Bridge aplicables a la pista

“És complicat atacar un equip que posa vuit jugadors darrere de la pilota i espera la nostra errada. De vegades ha semblat més aviat un partit d’handbol”. Ivan Rakitic expressava d’aquesta manera les seves sensacions després de l’1-1 contra el Chelsea a Stamford Bridge. ¿Va ser un comentari espontani o té sentit ajuntar algunes situacions tàctiques dels dos esports per explicar -i, potser, anticipar- el partit de tornada d’avui? A l’espera de saber si Antonio Conte repetirà el pla de replegament i contraatac o si preferirà dir que replicar, l’ARA ha fet l’exercici fictici d’agafar alguns conceptes de l’handbol per analitzar l’anada a Londres. És obvi que les situacions a la pista són més tancades, impliquen menys jugadors i tenen lloc en un terreny de joc més reduït, però posant-hi imaginació surten paral·lelismes més que interessants.

La primera qüestió afecta l’atac posicional del Barça. L’equip de Valverde va intentar progressar contra un rival replegat que l’esperava organitzat, com passa a l’handbol si no hi ha transició ràpida. Al futbol l’àrea és trepitjable, però el Chelsea s’autoimposava no entrar-hi per no enfonsar-se en excés.

Contra això al Barça li van faltar recursos per aprofundir per fora, on quedava bloquejat per la bona basculació londinenca, com passa amb els extrems d’handbol quan reben sense superioritat a la cantonada. Sergi Roberto va fer el 62% de passades enrere, incapaç d’entrar a l’àrea. La circulació culer va ser excessivament horitzontal (el 79% de les passades), sense conduccions que provoquessin alguna esquerda entre línies més enllà dels intents d’Iniesta d’activar Jordi Alba. Messi va ser qui més regats va intentar, però amb poca sort per acumulació de rivals. De fet, quan els agrupava en un costat no trobava àgilment el canvi d’orientació, com s’intenta sovint a l’handbol. Faltava espai. I per dins Suárez era inaccessible, com un pivot ben defensat. Els símils són vàlids.

Dificultats per trobar finalitzacions a la frontal de l’àrea

L’entramat defensiu del Chelsea, parapetat en un 5-4-1 a camp propi, va bloquejar el Barça a l’últim terç de camp, sobretot pel carril central, per on l’atac blaugrana només va poder circular el 21,7% del temps. Era difícil concretar les arribades en algun remat. De fet, l’equip de Valverde va intentar 7 xuts i només 2 van trobar porteria. Dos van ser bloquejats.

És el relat d’un atac d’handbol que queda ofegat per una defensa ben plantejada a la zona dels tercers. Si el 6:0 o un sistema amb un jugador avançat funcionen, el rival és desplaçat a les bandes, fent trajectòries incòmodes i menjant-se la zona dels extrems. Les opcions per trobar espais lliures es compliquen i la solució acaba sent el llançament llunyà.

Atac passiu amb excés de joc horitzontal

Només el 21% de les passades del Barça a Londres van ser verticals. El replegament del Chelsea va fer impossible que l’equip blaugrana trobés espai entre línies o a l’esquena i, quan arribava a zones profundes de banda, va tenir poques més solucions que tornar enrere i buscar el següent company més lliure, que gairebé sempre era el del costat.

El joc va ser horitzontal perquè l’escenari exigia prudència i el rival no permetia gaire cosa més. En definitiva, va tenir coses d’un atac passiu d’handbol -però en el futbol això no penalitza-. Els blaugranes atacaven -si portéssim l’acció a la pista- sense acostar-se a la línia dels sis metres, amb passades mirant el company i carregant el braç sense actitud amenaçant. L’horitzontalitat mai alarma una defensa, que si no està exigida es limita a mantenir la posició. Els moviments ofensius són cíclics: la pilota circula en un mig cercle, de cantonada a cantonada. La intenció és que cada jugador busqui mínimament la porteria per captar l’atenció del rival, que el seu company defensor hagi de fer una ajuda i es generi una superioritat.

Poca conducció per atacar l’última línia rival i obrir un forat

L’únic camí per desencallar el joc horitzontal era la conducció per progressar. Van ser claus les que feia Iniesta per fer avançar l’atac i provocar alguna esquerda en la primera estructura del Chelsea, per això és important resoldre si avui el manxec estarà disponible o no. Qui també va amenaçar la línia defensiva va ser Messi amb un parell d’arrencades interiors que van desestabilitzar l’espera defensiva dels blues. És el factor individual, també decisiu a l’equip de Xavi Pascual. Si el joc combinatiu és travat, un bon un contra un a l’espai lliure -per petit que sigui- ajuda a trencar línies. Aconseguir una exclusió és un premi doble.

Problemes per activar el davanter centre

L’espessor que provocava el Chelsea per dins també va afectar Luis Suárez, que no sempre va poder participar prop de zones decisives. El partit el portava a zones exteriors, sobretot a la banda esquerra, on va baixar a rebre parets amb Iniesta i Alba per canviar el to de l’atac blaugrana. Sense espais per desmarcar-se en ruptura ni rebre una passada filtrada, va haver de moure’s per la línia de cinc del Chelsea per estirar-la i separar-la.

Seria, acceptant el paral·lelisme, com si l’uruguaià assumís el rol d’un pivot d’handbol -i entenent que el fora de joc funciona com la prohibició de trepitjar l’àrea-, en un d’aquells partits en què costa connectar amb ell perquè el rival juga amb un sistema molt tancat davant la línia dels 6 metres. La solució en handbol passa per canviar d’emparellament amb creuaments o passades i va, com les triangulacions que va interpretar a Londres. Així obligues els defensors a reaccionar, i a ocupar-se d’un nou oponent que els intenta bloquejar. Els canvis creen dubtes en la defensa i, si no els resolen ràpid, desajustaments.

Atraure a un costat i canviar l’orientació

L’efecte d’un domini de possessió tan clar com el que va tenir el Barça a Londres, on va fer rècord de passades (886) i on tots els jugadors, excepte Ter Stegen i els centrals, van actuar majoritàriament a camp contrari, és un atac que mou el rival de costat a costat. El Barça va intentar agitar el Chelsea, portar-lo a consciència a un sector per ferir-lo en un altre, però la connexió Messi-Alba no va tenir prou marge per funcionar. Faltava velocitat en la primera acció perquè l’argentí rebés en disposició de fer el canvi d’orientació.

A l’handbol és la segona fase d’una acció ofensiva. La pilota circula entre els primeres línies per madurar el joc. Aprofitant un moviment sense pilota o un dos contra dos, un dels jugadors fa una trajectòria que canvia el ritme (el que podrien fer Suárez o un hipotètic Dembélé) i permet que s’enviï la pilota a una zona on hi ha menys defenses i més metres lliures.

Etiquetes

Més continguts de