Luis Enrique, el jugador que no es reconeixia amb la samarreta blanca

BarcelonaHi ha hagut molts jugadors que han passat del Barça al Madrid, i del Madrid al Barça. Però pocs tenen tanta personalitat i caràcter com Luis Enrique. L'estiu del 1996 feia les maletes i deixava la casa blanca per fitxar per l'etern rival. Des d'aleshores i fins que penjaria les botes el 2003, visitaria el Santiago Bernabéu en nou ocasions amb la samarreta blaugrana. Guanyaria dos partits, n'empataria cinc i només en perdria dos. Marcaria dos gols, celebrant-los a la seva manera. I sempre, absolutament sempre, seria rebut amb hostilitat, xiulets i insults. Si els seguidors del Barça mai no podran perdonar la 'traïció' de Luis Figo, els del Madrid difícilment podran fer el mateix amb l'asturià.

La història d'amor i odi comença un dijous 21 de març del 96, a la clínica Asepeyo de Barcelona. El diari 'Marca' s'assabenta que Luis Enrique s'ha traslladat a la capital catalana per passar un reconeixement mèdic i hi envia un fotògraf. Quan l'asturià, encara jugador del Madrid, els enxampa, la situació es complica. Segons la versió que va donar el diari, tot plegat acaba a crits, empentes i amb la càmera pel terra, feta miques.

L'endemà, Luis Enrique oferia una roda de premsa dient que tan sols havia passat un reconeixement mèdic perquè s'havia fet "una assegurança de vida" i que necessitava el vistiplau clínic per tirar-la endavant, desmentint que hagués arribat a cap acord amb el Barça. Però la realitat no era ben bé aquesta.

El jugador asturià havia aterrat al Madrid l'estiu del 91 com una de les grans promeses del futbol espanyol. Procedia de l'Sporting de Gijón, per qui els blancs van pagar 250 milions de pessetes (l'equivalent a 1,5 milions d'euros). Gràcies al seu tarannà competitiu, de donar-ho tot per la samarreta, de seguida va connectar amb els seguidors del Bernabéu, en especial amb els Ultra Sur. Però eren els temps del Barça de Cruyff i del 'dream team' i el seu palmarès vestit de blanc no va ser el que s'imaginava. Amb cinc temporades va aixecar una Lliga, un Supercopa d'Espanya i una Copa del Rei.

Tot i participar en partits memorables per als interessos blancs, com el 5-0 de la temporada 94/95 (que va suposar la venjança, un any després, de la 'maneta' del Barça al Camp Nou) on va marcar un gol, la relació del jugador amb el Reial Madrid s'aniria refredant fins a decidir fer un canvi d'aires al final de la temporada 1995/96. L'asturià, que aleshores tenia 26 anys, acabava contracte. El Barça es va oferir a fitxar-lo i ell acceptaria la proposta. Aquell estiu faria les maletes i agafaria el pont aeri, per quedar-se definitivament a Barcelona.

El primer retorn

Luis Enrique no tardaria massa a tornar al Bernabéu. Ho faria el 7 de desembre del 1996, en un partit que el Barça va perdre per 2-0. Era l'època de Bobby Robson a la banqueta culer i de Ronaldo Nazario com a davanter de referència. L'asturià jugaria tot el partit però no podria impedir la desfeta al camp del (nou) etern rival.

Marcador al marge, els aficionats madridistes esperaven amb candeletes el retorn de Luis Enrique per dir-li de tot. Però ell no s'arronsaria, al contrari. Les cròniques recorden que els crits en contra encara el van animar més. Fins i tot, va estar a punt de marcar. "M'hauria sorprès que estiguessin en silenci", explicava després del partit.

A la tercera, seria la vençuda. El novembre del 97 el Barça guanyaria al Bernabéu per 2-3. Va ser el dia de les botifarres de Giovanni després de marcar el tercer gol, però també va ser el dia de la primera diana de l'asturià amb el Barça a Chamartín. Aquell dia posaria de moda una celebració que molts culers recorden: just després de marcar, córrer cap a la graderia, estirar-se la samarreta amb ràbia i mirar el públic amb un gest desafiant.

Si Luis Enrique va festejar el gol amb energia, l'afició del Madrid va respondre a la 'provocació' de manera proporcional. "Si algú no li agrada la meva manera de aquella celebrar un gol, que no vingui a l'estadi", va dir a la zona mixta. "El meu passat? Les sensacions estan totalment oblidades. És més, em veig en fotografies i àlbums de croms amb la samarreta del Madrid i no em reconec. Crec que el blaugrana em queda millor", afegia més endavant.

El jugador asturià seria titular indiscutible a l'alineació del Barça, al Bernabéu. El 19 d'abril del 2003 marcaria el seu darrer gol a Chamartín (que significaria l'empat a un, el resultat definitiu). I un any després, ja amb Rijkaard a la banqueta, Luis Enrique disputaria el darrer partit al camp de l'etern rival. Va ser l'única vegada que va començar a la banqueta, tot i que entraria al minut 56, just després que el Madrid s'avancés al marcador. La seva rauxa contagiaria l'equip, que acabaria imposant-se 1 a 2 amb els gols de Kluivert i Xavi.

Al Bernabéu, amb el Celta

Al final de la temporada Luis Enrique deixaria el Barça i penjaria les botes. Començava la seva trajectòria com a atleta de fons (participaria en maratons i proves de resistència com al Titan Desert) i faria el salt a les banquetes el juny del 2008, per substituir Guardiola a la banqueta del Barça B. Després passaria pel Roma i entrenaria el Celta abans de tornar a Can Barça per dirigir el primer equip.

Com a tècnic del club gallec, Luis Enrique ja es va asseure a la banqueta de Chamartín, en un partit que acabaria amb victòria blanca per 3-0 i on no hi faltarien, com era d'esperar, els xiulets en contra d'ell. "Quan ets jugador vas a 200 pulsasions. Com a entrenador, les sensacions sempre són més 'light'", explicava. Dissabte, amb la visita del Barça, l'ambient serà, de ben segur, més hostil.