Minguella, descobridor de Maradona: "I jo que buscava un extrem per al Burgos..."

L'agent recorda a l'ARA com va fixar-se en el jove Pelusa quan era a Argentinos Juniors

El dia que vaig descobrir Maradona en realitat havia anat a buscar un extrem per al Burgos. Eren els anys 70, feia poc que havia acabat la meva etapa de segon entrenador amb Rinus Michels i que m'havia alliberat per començar a fer viatges i veure futbol, sobretot a l’Amèrica del Sud. Estava en contacte amb clubs d’aquí que em demanaven jugadors. Així, un dia vaig pensar que Jorge López podia servir per al Burgos i el vaig anar a veure amb Argentinos Juniors. Però de cop va sortir al camp un nano molt jove que debutava. Era peculiar. Un cap gran, amb el cabell negre, llarg i arrissat. I, sobretot, feia coses molt assenyalades al camp.

Em va quedar gravat i el vaig oferir al Barça. Vaig parlar amb Jaume Rosell, que era el gerent d'Agustí Montal. Argentinos Juniors volia 100.000 dòlars (7 milions de pessetes de l'època). La resposta va ser que no, que no hi havia pressupost per al futbol base. Però jo no em vaig donar per vençut.

En aquelles èpoques era difícil fer aquest tipus d'operacions, sobretot si es demanaven molts diners. No hi havia vídeos, i una fórmula que s'utilitzava a vegades era portar un equip aquí perquè els jugadors es donessin a conèixer. El desembre del 1979 vaig fer que Argentinos Juniors jugués al Camp Nou. Doncs bé, Rifé, que entrenava aquell Barça, va decidir que Zuviría s'encarregués de marcar Maradona. El resultat: Maradona no va tocar ni una bola. Aquí s'hauria acabat la cosa de no ser perquè Maradona va guanyar el Mundial Juvenil i en va ser escollit el millor jugador. Allò li va donar popularitat. Els italians es van ficar pel mig, el volien fitxar. Jo vaig insistir perquè anés al Barça. Vaig parlar amb els seus pares i amb el Jorge Cyterszpiler, el seu primer agent i, al final, me'n vaig sortir, just abans del Mundial del 82.

Mor Maradona, el futbolista que va jugar a ser un déu

Maradona va costar 1.200 milions de pessetes. Era molt, i més per a Josep Lluís Núñez, a qui sempre li costava gastar. Però el president feia dues coses: primer, gastava i, després, venia i feia diners. Ho va fer amb Maradona, però també amb Stóitxkov, Rivaldo, Ronaldo, Romário... Els va vendre a tots. Això no tothom ho fa. Hi ha moltes directives que no volen vendre, que és una cosa que no acabo d'entendre. Núñez sabia vendre en el seu moment, guanyava diners i els feia servir per comprar un altre futbolista. I amb Maradona se la va jugar.

Molts es pregunten com és que Maradona no va aconseguir amb el Barça els títols més importants. Per a mi està molt clar: no va poder jugar més. Un futbolista important necessita jugar. Si d'un campionat de 9 mesos, un any estàs mitja temporada lesionat i l'altre any estàs cinc mesos malalt, és molt difícil que puguis ser decisiu. Aquell Barça va estar a punt de guanyar la Lliga. Molt a prop. Si hagués jugat alguns partits més, segurament el Barça hauria sigut campió. Els dos anys. I llavors què? Que Maradona no hauria marxat, s'hauria quedat a Barcelona 8 o 10 anys i hauria sigut l’ídol indiscutible d’un Barça que s’hauria afartat de guanyar Lligues. I de Núñez s'hauria dit que havia sigut l’encert de la seva vida. Això és indemostrable, esclar, però estic convençut que hauria sigut així.