Promeses a Messi

BarcelonaL’atracció és Leo Messi. Mentre l’argentí presentava els detalls d’un parc temàtic que s’obrirà a la Xina amb el seu nom a partir del 2019, des de Barcelona i l’Argentina li arribaven elogis i promeses dels seus dos nous entrenadors. Tant el projecte que encetava Ernesto Valverde a l’Auditori 1899 del Camp Nou com el que inaugurarà Jorge Sampaoli com a seleccionador argentí van coincidir dijous en una cosa: Messi ha de ser l’epicentre de tot. El protagonista, l’home clau, l’estrella. No hi ha cap més combinació possible perquè el Barça i l’ albiceleste tornin a sentir-se capaços de regnar.

La conclusió sembla òbvia i, depèn de com, pot sorprendre que sigui notícia però és el final d’un procés de reflexió que ha portat el Barça i l’Argentina a revisar els camins dels últims anys. Luis Enrique i Bauza no han obviat que havien de gestionar el talent més poderós de la història del futbol i han intentat dotar d’arguments futbolístics els seus equips per seguir-lo potenciant, però les inèrcies recollides d’etapes anteriors havien reclamat alguns retocs que, vistos ara amb perspectiva, no han ajudat a treure el màxim rendiment a Messi en termes col·lectius. En títols, vaja. Si poden, Valverde i Sampaoli volen treure-li més suc, ara que coneixen el camí que menys funciona.

Més gol o més passadors

Després de Martino, el dilema que va haver de resoldre el club blaugrana anava més en la direcció de reforçar les eines golejadores de l’equip per alliberar Messi del pes ofensiu que havia de carregar gairebé en exclusiva, que del que ara sembla més urgent. És cert que amb el tècnic argentí s’havia repartit més l’impacte golejador de l’equip que amb Tito Vilanova (Messi va marcar el 41% dels gols en Lliga l’any 2012/13, i amb el Tata, en canvi, només va assumir-ne el 27%, amb alts percentatges d’Alexis, 19%, i Pedro, 15%), però la frustració dels duels contra l’Atlètic de Madrid i el sistema defensiu de Simeone van crear alarma al Camp Nou. Calia més artilleria per tombar determinats entramats de l’adversari.

Va arribar Luis Enrique i va arribar Luis Suárez i, amb l’uruguaià, va arribar la força del trident (responsable del 68% dels gols en Lliga aquesta temporada, per exemple). Una força que ha mantingut Messi en el pic de la piràmide competitiva però que, mesos després, el segueix deixant sol en altres missions. Ara, resolta l’assignatura de fer gols, es lamenta no tenir més constructors de joc per fer-ho tot més sostenible o més estable. Hàbil, el discurs de Valverde dijous atacava, justament, això: “Volem ser dominadors del joc. Volem generar un esperit d’equip que ens impulsi”.

A l’Argentina, les reflexions també han viscut una mena de diàleg confrontat al voltant de projectes que han provat diferents mecanismes per traslladar la versió superlativa del Messi del Barça a la rutina albiceleste, en què se’l veia apagat i desencertat. Acompanyar-lo de golejadors no va acabar de convèncer perquè hi havia un desert al mig del camp. Però rodejar-lo d’un equip més equilibrat tampoc va resultar en títols. “En funció del partit, intentarem envoltar-lo dels jugadors clau que li permetin ser protagonista”, deia Sampaoli. És urgent fer-ho, perquè els argentins estan farts de veure la seva estrella amb els ulls plorosos, veient com algú altre aixeca un títol.

Les Champions del Madrid

És un dels pànics de l’aficionat del Barça avui, que, des de la distància asiàtica, Messi s’hagi d’empassar la imatge de Cristiano Ronaldo feliç a la final de la Champions. La possibilitat que el portuguès aixequi la duodécima a Cardiff contra el Juventus ha fet apujar el to d’una cantarella que fa mal al barcelonisme: l’era Messi no està sent tan productiva, a efectes de títols, com ho és la seva superioritat sobre la gespa. Que el cicle del Madrid pugui lluir tres Champions en els últims quatre anys, quatre anys de teòrica plenitud de l’argentí (26-29 anys), s’interpreta com una crida a la reflexió.

I poden ser moltes les conclusions. Una és evident: la supremacia de Messi i del Barça en l’última dècada va activar les alertes de la majoria d’enemics i va fer posar les piles a una sèrie d’actors que, ara, recullen els seus fruits. Florentino Pérez ha sacsejat tot el que ha pogut per discutir l’hegemonia blaugrana. José Mourinho ha provat infinits mecanismes per frenar la bèstia i seguir sent l’Special One i, malgrat que en la seva etapa a Espanya no va acabar-se de sortir, pot presumir d’haver guanyat els mateixos títols grans (Lliga, Champions i Copa) que Messi, 16.

La segona tampoc es pot discutir: Messi s’ha mantingut a dalt però ha anat perdent socis pel camí. Si primer van ser Ronaldinho, Deco i Eto’o els que van desaparèixer, posteriorment va ser la columna vertebral del Barça de Guardiola: Valdés, Puyol, Xavi i Alves -s’hi podrien afegir Pedro o Cesc-. Ara ja fa tres temporades que no repeteix companys de triangle.

No sembla senzill que, a través de la paraula, Sampaoli i Valverde -que ahir reconeixia que no està preocupat per la renovació, perquè li consta que està encarrilada- puguin endevinar la tecla però el seu primer pas ha sigut deixar clara la jerarquia. Ara és Messi qui haurà de respondre: “Vull guanyar-ho tot”, està sent ja la seva amenaça.