Ara sí que el Barça arrenca el bull

Frenkie de Jong va posar-se a les ordres d’Ernesto Valverde el juliol del 2019 i sis mesos després Josep Maria Bartomeu va fer fora l’entrenador. També en un bufarut de vent, el neerlandès va passar d’estar en mans del senyor de les vaques a l’aposta per Ronald Koeman. De fet, l’heroi de Wembley és el tècnic amb qui De Jong ha estat més temps al Barça. Dels 22 als 24 anys no va tenir ningú que li inculqués un pla futbolístic estructurat.

El talent era allà, però necessitava un entrenador de debò. La vida de Frenkie és una metàfora del desastre esportiu dels darrers anys al club. Menystenir sistemàticament el model de joc que va sublimar Pep Guardiola s’ha pagat molt car i ara Xavi és qui està conduint el retorn cap a les essències. Només cal sentir què deia a Nàpols per entendre-ho: “Aquesta idea és la que fa que els jugadors juguin tan bé”. De Jong és un dels exemples més clars de la metamorfosi. 

No és l’únic que s’ha convertit en una versió molt millorada de si mateix: ho han fet tots. Fins i tot l’endormiscat Dest sembla haver-se desvetllat amb un nou sentit comú. El Barça de Xavi comença a ser un equip mecanitzat que comparteix unes línies mestres enteses solidàriament entre tots els components del vestidor. A l’estadi de Maradona, el Barça va trobar l’equilibri entre els atacs vertiginosos i el domini a partir del control de la pilota. Els tempos i la presa de decisions que tant s’ha atipat de reclamar Xavi, per fi, ja ballen al so que dicta l’entrenador. El salt endavant de l’equip, però, no podria entendre’s sense l’aportació dels reforços del mercat d’hivern. La feina dels despatxos ha estat clau perquè Xavi no estigués lluitant sol contra el món i pogués virar la nau amb més determinació. 

Ara sí que sí. Després de setmanes proclamant des de la llotja algun “hem tornat” prematur i de vendre il·lusió quan l’olla encara no havia arrencat el bull, el punt d’inflexió –per fi– ha arribat. Xavi ha aconseguit en poc més de 100 dies refer un camí que s’havia desdibuixat pràcticament del tot: el mèrit és indiscutible. I que bé que li va anar per treballar l’aturada entre la grisor de Mendizorrotza i la lliçó contra l’Atlètic de Madrid. Qui sap si el premi de tants esforços serà guanyar l’Europa League: un trofeu reivindicatiu per avisar que el Barça està preparat per tornar a competir a la Champions després d’anys de traumes i vergonyes. Feia temps que els culers no tenien cap dret a somiar, però ara fins i tot ho fan els ulls escèptics del renascut De Jong.