Una banqueta que desgasta

BarcelonaNo és cap innocentada. Al contrari, es pot comprovar a ull nu. Menys cabell, més cabells blancs i més arrugues. El càrrec desgasta i rarament s’allarga més de tres anys. Potser, ni això. La recompensa personal és gran i el botí de títols, almenys en aquesta època de bonança, acaba sent considerable. Però acaba passant factura. Asseure’s a la banqueta del Barça castiga, i molt.

N’hi ha prou en mirar les imatges del dia de la presentació de Pep Guardiola, de Luis Enrique i d’Ernesto Valverde i comparar-les amb el seu aspecte d’un any després. Cares menys brillants i mirada cansada. Perquè liderar el vestidor de Can Barça no és només fer alineacions cada tres o quatre dies. El que pesa és el dia a dia. Dirigir els entrenaments, seduir un grup ple d’estrelles i, també, atendre uns quatre cops per setmana els mitjans de comunicació, a la prèvia i després de cada partit. I resant perquè la pilota entri per tenir preguntes com més amables millor. Entrenar el Barça és això i conviure permanentment exposat a la crítica mediàtica i a l’ull crític d’un Camp Nou que no hi entén de res més que no sigui la victòria. I quan es guanya, vol que es golegi. I quan es goleja, exigeix que no s’encaixi cap gol. I així fins a l’infinit.

Després de quatre temporades, Pep Guardiola va dir que era un cinturó que “apretava massa”, que “el temps ho desgasta tot” i que ell s’havia “buidat”, que s’havia quedat sense forces -ni tampoc amb els suports necessaris- per fer la renovació del vestidor que permetés al ‘seu’ Barça seguir guanyant. Luis Enrique argumentava la decisió de fer les maletes al final de la tercera temporada perquè la seva implicació era “màxima”, tenia “poc temps per desconnectar” i necessitava “descansar”. Ara li toca moure fitxa a Ernesto Valverde, que té contracte fins al juny amb opció de prorrogar l’acord un any més. El Txingurri no n’ha dit res , tot i que sembla que la balança es decanta cap al no. Els motius? Els mateixos de Guardiola i Luis Enrique, afegint-hi una relació no massa fluïda amb la secretaria tècnica.

Tres motius per envellir

Revolucionari des del primer dia, Pep Guardiola va seduir els jugadors amb la mateixa mà esquerra que va fer que el club remés en una mateixa direcció a nivell esportiu quan ja s’ensumava la fi del laportisme i l’arribada del rosellisme. Ara bé, va topar de cara amb José Mourinho, fitxat al Madrid per ser precisament el seu antídot, i no va acabar de quallar amb la nova directiva, amb qui es va discutir per noms propis com Ibrahimovic o Txigrinski, entre d’altres.

Guanyador de 14 títols en quatre temporades, entre els quals dues Champions i tres Lligues, el de Santpedor va digirir 247 partits oficials i va parlar gairebé 500 vegades en roda de premsa. Unes 6000 preguntes en total, a vegades de futbol, i a vegades del conflicte polític entre Catalunya i Espanya que, cap al final del seu pas per la banqueta blaugrana, ja era més que evident.

A Luis Enrique no li van preguntar gaire per política però sí per noms propis com Neymar o Messi, pel filial i pels fitxatges que sonaven per reforçar l’equip. Amb nou títols a l’esquena, entre els quals destaquen dues Lligues i una Champions, va dirigir 181 partits i va asseure’s més de 360 vegades a una sala de premsa. I això que, per dir-ho finament, tenia certa al·lèrgia als periodistes.

Amb Valverde passa tres quarts del mateix en les 175 vegades que ha atès els mitjans durant aquest any i mig on ha dirigit 85 enfrontaments. Que si les rotacions, que si els canvis tard o que com s’ho fa per asseure Messi i que no s’enfadi com una mona. Per ara brilla la Lliga que va guanyar l’any passat i té pendent la Champions. Ja es veurà.