El Barça ja no és un terròs de sucre
BarcelonaA Europa, fins no fa gaire, el Barça tendia a desfer-se com un terròs de sucre quan encaixava un gol i el camí feia pujada. S’havia doctorat en tragèdies monumentals, experimentant un fenomen paranormal que provocava tremolors de cames i la incapacitat patològica de reaccionar. No cal recordar els exemples, múltiples i dolorosos fins i tot per al culer de sang més freda. L’aficionat comú va arribar a convertir-se en un especialista a l’hora de gestionar emocionalment tota mena de traumes en escenaris molt variats. Alexander-Arnold encara té temptacions d’enviar-nos postals. A partir de Xavi, però, fins i tot això ha canviat.
A Frankfurt, les sensacions eren molt dolentes i, quan van avançar-se els alemanys després del reguitzell d’avisos, “ais” i “uis”, més d’un devia pensar que aquella pel·lícula ja l’havíem vista i que tot plegat estava agafant un color massa fosc i familiar. El setge era evident dins l’olla a pressió del Waldstadion i el pessimisme envaïa els cossos dels més patidors. Però no va haver-hi desfeta ni malson: el Barça va saber respondre i sobreviure a l’adversitat amb ofici i determinació. Va empatar un partit que, en un altre moment, hauria perdut amb contundència i, per tant, hauria enviat l’eliminatòria al precipici de l’èpica i els missatges braveheartians.
Aquest empat no és només molt valuós pel que representa des d’un punt de vista estrictament resultadista, sinó que també ho és pel que simbolitza en el terreny anímic i competitiu de l’equip. Quan Xavi va haver d’encarar el caixa o faixa contra el Bayern, es va trobar un vestidor molt difícil de convèncer de les seves possibilitats perquè psicològicament estaven enfonsats. Els recordaven el 2 a 8 i tenien l’autoestima de cotó fluix. Que important és creure-hi fins i tot quan pinten bastos, estàs espès i jugues malament. Xavi ho ha aconseguit: ara hi van i no s’arronsen.
S’està instal·lant, per fi, la mentalitat d’equip gran. És un ingredient imprescindible per optar a guanyar títols en un futur pròxim, més enllà d’aquesta Europa League que potser s’ha donat per descomptada abans d’hora a l’entorn. Per això Xavi repeteix, com ja feia Guardiola, que en aquest esport “tot costa molt”. ¿Recordeu que la temporada va començar amb un tècnic que es queixava sistemàticament de l’arbitratge quan anaven mal dades? Ara, les dificultats s’analitzen parlant de futbol i assenyalant la qualitat de la gespa perquè el gran inconvenient és que la pilota no rodi prou bé. Qui dubta que el Barça ja ha tornat definitivament?