Caïnisme ben entès
S’acaba la setmana en què hem sabut -per informacions dels periodistes Miguel Rico i Xavi Campos- que Messi ja ha donat el vistiplau a la seva renovació. I això, que a falta de la signatura hauria ser motiu de joia unànime entre el barcelonisme, ens ha recordat un cop més que a Can Barça sempre hi ha algú que no està content, ara per la dificultat d’encabir-la en la desorbitada massa salarial de l’equip.
No em sembla del tot malament que així sigui. Segurament perquè no tinc record de la vida de l’entitat sense l’enfrontament entre algun dels ismes que la componen, o perquè seria artificial pretendre unificar les opinions de gent que no només veu el club sinó també la vida des de prismes antagònics. De fet, precisament perquè considero que un dels trets distintius del Barça és que els culers ens sentim interpel·lats a qüestionar-ho tot, trobo infantil emmirallar-nos en el Madrid i lamentar-nos que ni la seva massa social, ni la seva premsa alcin la veu contra Florentino Pérez per més gruixuda que la faci. Aquí no som de tancar files.
Una altra cosa és que les posicions enfrontades derivin en joc soterrani. Aquesta setmana hem escoltat Enric Masip, assessor esportiu de Joan Laporta, explicant els arguments pels quals Xavi Pascual i David Barrufet han deixat el club tot i haver guanyat la Champions. Potser hi haurà qui ho considerarà un safareig innecessari, però crec que Masip va fer bé d’explicar la seva versió de la decisió, ben legitima des del càrrec que ocupa, de la mateixa manera que s’hauria d’haver estalviat convertir-ho en una guerra personal, acusant Pasqui de cobrar un sou fora de mercat i, fins i tot, d’haver-se inventat una oferta d’un altre equip.
El problema, doncs, no és que hi hagi debat, sinó que, per voler defensar la posició de cadascú, s’acabi caient en formes barroeres. I el resultat de tot plegat és que una temporada perfecta de l’handbol blaugrana ha derivat en un episodi final de mal rotllo i ferides profundes.
Amb protagonistes i causes diferents, tampoc no ha tingut un final feliç la temporada en què el Barça Femení ha fet història. Ha transcendit la mala maror entre el vestidor i l’entrenador, Lluís Cortés, que podria passar d’artífex de l’èxit a ser acomiadat per motius interns no prou aclarits.
A Can Barça, és obvi, l’alegria mai no és completa. N’hi ha que en diuen caïnisme, i d'altres que hi veuen un gen autodestructiu. Jo dic que no podem esperar res diferent d’un club on ni tan sols Messi i Guardiola ens han posat a tots d’acord.
