El clàssic dels entrenadors sense fanfàrria
Acostumats a encadenar clàssics del segle, marcats per les accentuades rivalitats entre Guardiola i Mourinho, o entre Messi i Cristiano Ronaldo, el d’avui es presenta marcat per les figures de dos entrenadors de perfil tan baix que fins i tot resten èpica i caràcter decisiu al partit, i no pas perquè es jugui en un escenari tan poc glamurós com l’estadi de Valdebebas.
Dic que Koeman i Zidane són entrenadors de perfil baix perquè em fa l’efecte que cap dels dos no pretén transcendir amb genialitats estratègiques més enllà dels títols que puguin acumular –en aquest apartat, el francès ja té molta feina feta–, però sobretot perquè acumulen més mèrits dels que els hem concedit l’opinió pública i publicada.
Tant Koeman com Zidane han rebut dures crítiques durant la temporada, quan els seus equips navegaven de manera irregular lluny de l’Atlètic de Madrid, fins al punt que se’ls ha arribat a qüestionar als respectius càrrecs. Probablement perquè han viscut totes les cares del futbol, primer com a jugadors destacats i ara com a entrenadors, i segurament perquè saben l’exigència desbocada que envolta els clubs que comanden, tots dos van entomar les trompades sense immutar-se. De manera que, més que mai, si hem arribat al clàssic d’avui amb un títol en joc no és tant per Messi, Benzema, Ter Stegen, Courtois, De Jong o Casemiro com per la confiança que han infós als seus homes les dues figures tranquil·les que s’asseuen a les banquetes.
En el cas del Madrid, aspira a repetir el doblet Lliga-Champions que ja es van apuntar amb Zidane el 2017. En el del Barça, a tancar una temporada dita de transició, de la qual no n’esperàvem més que brots verds, amb una Lliga i la Copa de la setmana vinent. I crec fermament que al Barça li va bé que el Madrid arribi al clàssic crescut per haver atropellat el Liverpool, alhora que als de Koeman els convenia l’avís del Valladolid que, sense jugar amb tota l’energia, no són superiors a ningú.
Tot i la dificultat de fer un pronòstic, sí que sembla evident que, qui surti derrotat del clàssic, no quedarà descavalcat matemàticament del torneig de la regularitat però sí tocat en la seva convicció de cara a l’esprint final. És per això que potser no serà decisiu però sí determinant. Per més que s’hi oposin els entrenadors i que fins i tot Laporta hagi optat per no badar boca des de fa dies, en contrast amb la seva desafiant lona electoral. És com si tots plegats s’haguessin conjurat perquè sigui un clàssic fonamental però sense fanfàrria.
