Barça

Les claus del Barça-Reial Societat

La paciència i confiança amb què els blaugranes aconsegueixen sortir jugant, i la bona gestió del joc vertical, desfà l'intent guipuscoà d'aïllar Busquets amb la seva pressió alta

És cert: Eusebio Sacristán semblava tenir un més que bon pla per posar en problemes el Barça al Camp Nou, però l'extècnic del filial no n'ha tingut prou amb saber quins mecanismes executar, perquè l'estat de confiança dels blaugranes ha acabat per fer miques la seva estratègia. La paciència en la sortida de pilota, la clarividència i pausa sobretot de Busquets i Iniesta, i l'habilitat per combinar la verticalitat (amb passades a l'espai) amb el control (de la possessió), han desfet la resistència visitant per donar al Barça un altre triomf contundent i segur.

L'aposta de la Reial Societat ha sigut una pressió alta, focalitzada sobretot en tapar l'accés a Sergio Busquets, el motor blaugrana en la construcció del joc. Entre Agirretxe i Vela, puntes del 4-2-3-1, es repartien la feina sobre els centrals i el migcentre.

L'efecte, però, ha durat només deu minuts, els primers en què s'ha vist un pèl més incòmode el conjunt de Luis Enrique. Després de censurar-se les primeres accions per por a arriscar més del compte amb la pilota, el Barça ha anat esquerdant la valentia visitant fins a trobar, no només la passada a Busquets, sinó les passades que trenquessin totes les línies dels txuri-urdin. Per fer-ho, el de Badia no ha dubtat en recular uns metres per enganyar els seus marcadors i trencar-los la dinàmica de pressió en diagonal que estaven portant Vela i Agirretxe.

Els interiors, que inicialment han intentat jugar des de la màxima profunditat, han anat ajustant la seva posició per apropar-se més a la zona d'inici, en un moviment que també ha arrossegat la marca. El seu joc de cara ha netejat el camí de Busquets i ha ordenat les peces col·lectives per desplegar l'atac sense l'enganxifosa vigilància basca.

L'altra conseqüència d'aquests moviments en recolzament ha sigut l'espai entre la defensa i els migcampistes guipuscoans, que han aprofitat Neymar i Suárez per ser un punt on descarregar, directament de zona 1 a zona 3.

En paral·lel a aquesta cura per controlar el joc des de la primera fase, el Barça ha anat amenaçant amb passades a l'espai, perquè la Reial mantenia el bloc molt alt i deixava molts metres a la seva esquena. Era el risc que acceptava Eusebio, conscient que, a priori, aquesta és la fórmula que treu més domini als blaugranes. La verticalitat no ha recaigut només en els tres homes de dalt, sinó que ha sigut una consigna especialment posada en pràctica per Alves i Mathieu, punyents per fora des de segona línia. Les aparicions exteriors (amb més encert del brasiler al principi, i del francès després) han obert, de fet, el camí dels gols que han resolt el matx. No deixa de ser simptomàtic que els dos, potser els homes amb més desgast del partit, fossin substituïts pel tècnic.

La constància amb què el Barça ha sabut anar atacant i, de retruc, anar mantenint el seu bloc lluny de la porteria de Bravo, ha anul·lat qualsevol opció de rèplica de la Reial, tot i que els visitants han tingut les seves aproximacions. Quan han atacat, han tingut clar que havien de fer-ho sobretot per dues vies: alternatives per fora i presència rematadora a l'àrea. La intenció no era necessàriament jugar a centrar pilotes, però sí aprofitar el poder d'intimidació d'Agirretxe i la dificultat que té el Barça per defensar en tot l'ample del camp quan viu a prop de Bravo.

Amb el partit a la butxaca, els blaugranes han acceptat que es perdés una mica el control i s'han posat al servei del trio atacant, lleugerament despenjat de la resta de components de l'equip en fase defensiva. S'ha obert el partit per als contraatacs ràpids del Barça, que, malgrat el 0-3 i els canvis (per cert, Adriano ha volgut fer alguna cosa més que omplir els minuts fins al final i ha semblat voler-se reivindicar), no s'ha desconcentrat. Tampoc en les accions a pilota aturada, que haurien pogut ficar la Reial en el partit.