Barça

Les claus del Rayo-Barça

L'home a home del Rayo a tot el camp activa el joc directe dels blaugranes per sortir que serveix per desencallar el primer temps. Contra deu i contra nou, el partit es manté obert

Des del primer segon, l’últim segon. Això ha sigut el Rayo-Barça, un partit desbocat, intens, inquiet, directe, que ha acabat amb una d’aquelles golejades estranyes que els blaugranes ja comencen a assumir cada cop que trepitgen Vallecas (1-5). Una d’aquelles golejades merescudes per ocasions, però molt més patides que el que amaga el marcador. Marcar dos gols consecutius, el segon després d’una errada incomprensible del porter en el blocatge, ha aplanat un camí que l’ expulsió de Llorente abans del descans ha facilitat. Perdre Iturra amb molts minuts per endavant, ha impedit qualsevol opció de gesta local.

No ha sigut cap sorpresa que el partit es desenvolupés en aquesta anada i tornada, en aquest joc d’àrea a àrea, d’home a home. Ho havia  avisat Luis Enrique en la prèvia i tampoc se n’havia amagat Paco Jémez en la seva ronda d’entrevistes. L’avalaven, a més, els seus últims plantejaments, sempre agressius encara que la dinàmica del partit se li anés fent desfavorable.

I cal subratllar aquest “se li anés fent” perquè l’aposta inicial del Rayo ha tornat a semblar apropiada en la mateixa mesura que s’assumia inconscient. L’esforç de pressionar a dalt home a home dels madrilenys ha portat el Barça al límit, fins al punt que els blaugranes han evitat prendre cap risc innecessari prop de la porteria de Bravo.

Quan no existia una passada al peu segura, l’opció alternativa era buscar Luis Suárez en profunditat (o Neymar en diagonal, més en obert). I com que en molts moments, sobretot fins al 0-1, no ha existit una línia de passada prou clara, aquesta ha sigut la principal sortida de pilota blaugrana. Era la conseqüència que havia provocat el Rayo.

Estirat, però conscient d’estar-ho, el Barça s’ha construït des de la segona jugada a camp rival. Ha acceptat l’un contra un a tot el camp, com acostuma a acceptar en els trams finals de partit quan tot està resolt, quan despenja el trident d’atac i s’acomoda al ball de transicions per acabar de sentenciar.

Com que el Rayo ha admès la igualtat numèrica també en línia defensiva, on acceptava un tres contra tres contra Messi, Neymar i Suárez, ha sigut molt difícil calmar el partit i portar-lo a un terreny menys a cor obert. Tot i així, el Barça ha seguit buscant l’ home lliure, algú a qui el marcatge rival li arribés prou tard com per poder rebre sense pressió, uns segons alliberat. Rakitic i Iniesta són els que millor han interpretat els escenaris per dins, aprofitant-se de la doble feina que havia de fer Iturra, exigit en el salt a la pressió i també en l’ajuda al central.

Però malgrat l’intent de trobar alguna possessió més llarga, la temptació d’aprofitar els espais era immensa i no frenava l’ímpetu de cap dels dos equips. En aquest escenari trencat, Mathieu s’ha trobat còmode per córrer la banda i mirar de desequilibrar amb espais. El lateral esquerre s’ha projectat molt més a la banda que no pas Sergi Roberto, que ha participat més en la segona meitat que en la primera.

El ritme era frenètic, inassumible. El marcador i l’expulsió han ajudat a posar seny, a asserenar una mica les situacions de joc. Amb un home més, el Barça ha tensat una mica més la corda al seu camp, mimant més la seva sortida per no recórrer a la que havia sigut la seva solució als primers 45 minuts, la connexió directa amb Suárez. Més pacient i segur amb un coixí de dos gols (ja fos amb el 0-2 o l’1-3), l’equip ha anat atraient els jugadors del Rayo, que seguien anant a la pressió a camp rival. Tocant i tocant, el Barça ha trobat més homes lliures que al principi per iniciar les accions de manera menys precipitada.

De tota manera, mai s’ha perdut de vista la possibilitat d’ atacs ràpids, una invitació que el Rayo seguia fent malgrat jugar amb deu i anar perdent. Un penal comès sobre Busquets ha implicat una segona expulsió a les files del Rayo (d’Iturra) que ha facilitat encara més l’escenari. Contra nou i mirant de no negar-se la possibilitat d’ampliar la golejada (ja fos en termes col·lectius o individuals), el Barça sí que ha intentat ralentir més els seus atacs per tenir més control del partit i viure a camp rival. Però l’esperit del Rayo, que seguia avançant molt les línies, ha seguit complicant la pausa en un partit que ha mantingut el ritme alt fins al final.