El desconsol del Camp Nou

El soci militant que va al Camp Nou aquesta temporada és un feligrès convençut, persistent i gairebé heroic, que fa un acte de fe constant suportant tot tipus de disgustos, penúries i atemptats a la seva memòria futbolística. El culer és ara un individu a qui se li ha endurit la pell, que es conforma amb no fer el ridícul i que ha arraconat el seu paladar fi perquè en aquesta hora greu s’imposa la fam. Celebra les faltes que protagonitzen els migcampistes, les recuperacions després de pèrdua o els gols que marquen els centrals a manca de davanters inspirats. En aquest escenari post desastre nuclear, la supervivència és l’objectiu i la resiliència és la recepta. El joc de posició, la pressió en camp contrari, la solidesa al voltant de la pilota o el talent al servei d’un ideari col·lectiu són peces d’un museu nostàlgic, oblidat darrere d’un estadi en ruïnes gràcies a Bartomeu.

Només 45.968 persones van assistir al triomf raquític contra el Dínamo de Kiev el dia que el Barça s’estava jugant les garrofes a la Champions: malgrat els atenuants del mal horari i la davallada del turisme, la xifra és un retrat força fidel del desconsol silenciós que viu la massa social blaugrana, que es mou entre la ressaca econòmicament difícil de la pandèmia i la duresa de la realitat post-Messi. L’equip no engresca ni els familiars dels futbolistes i arriba a frustrar els socis més resistents que, un dimecres qualsevol, fan l’esforç de sortir abans d’hora de la feina per no fallar a la cita d’aguantar com sigui una institució tremolosa com un flam. És irremeiable que en algun moment se’ls arribi a escapar algun xiulet de desesperació, un “Ja no ho puc suportar més”, un “No sé què més voleu que faci”. Potser seria millor veure els calamars de Netflix. 

Tot plegat ja ho hem viscut. És com un retorn al Barça del 2002 de Van Gaal, on 42.928 ànimes anaven al camp a veure jugar Thiago Motta o Geovanni Deiberson contra el Galatasaray el dia del debut d’Oleguer. Ampliem-lo a 105.000 espectadors, i tant! Si la història és pendular com descrivia Hegel, la tortura actual no serà definitiva i vindran temps millors. Per això tothom s’abraça a la llum especial d’Ansu com si fos un element redemptor, un elixir per a tots els mals que ens assetgen en aquest calvari infinit. Estaria bé no esperar que es convertís en un messies salvador quan encara no ha fet ni els 19 anys. La pressió no l’ha de tenir un davanter acabat de sortir de l’ou, l’ha de tenir el president Laporta per prendre decisions.