Un desig en clau Barça per al 2022

Amb permís d’Isabel II, aquest sí que ha estat un annus horribilis. Per al Barça, esclar, que va començar-lo sense saber què li venia a sobre i l’ha clos certificant el pitjor terrabastall en la història moderna del club. En un any, crisi destapada en tot el seu horror. Llàstima que això de repassar les lliçons del passat per evitar la reedició i aprendre’n no s’estili, que d’aquesta n’estàvem prou avisats i tothom es va despistar. I ara, potser ni s’exigeixen responsabilitats als causants del desori, mínima mesura de salut democràtica.

Ha estat un any tan exagerat que n’hi ha prou amb una certesa: des del 1908, imagineu-vos, no se n’havia vist una d’igual. I això que aquell 2 de desembre, els ancestres convocaren una assemblea extraordinària amb un únic punt a l’ordre del dia, la dissolució de l’entitat, salvada in extremis pel visionari Joan Gamper. Tampoc creieu que la desfeta post-Berna 61 fos pitjor en la comparació que l’actual, malgrat que comportés una travessa pel desert de catorze llargs anys. La d’avui, insistim, resulta única, incomparable. I que consti que potser no s’ha escrit l’últim capítol, vist que l’endeutament acabarà sent tan gran que potser enlaira l’espantall de la societat anònima i dinamita la singularitat del Més que un club tal com l’hem conegut, l’ambaixador esportiu de la catalanitat que haurà de trobar la manera de tornar els formidables crèdits cedits, gens gentilment, pels fons d’inversió.

2021 ha sigut l’any del traumàtic adeu de Messi, última malifeta del desastre de gestió viscut en la darrera dècada, quan només interessava carregar-se l’herència d’èxit i construir un nyap alternatiu gens coherent amb la identitat de La Masia, del model, del que sempre ha estat el Barça. Volien convertir-se en nou-rics que tiressin constantment de veta i el tret ha sortit tan errat per la culata que han arruïnat l’entitat.

Si de cara al 2022 cal complir la tradició de mostrar-nos optimistes i somiadors, més que l’encert del president o que l’entrenador resulti una reedició 2.0 d’en Pep, alçaríem precs al cel per demanar el petit prodigi de transformar el tarannà del soci i fer-lo més actiu, participatiu, compromès, fiscalitzador dels gestors, conscient del paper que li toca jugar en la singularitat del Barça. Que prengui protagonisme, en definitiva. Un miracle, vaja. O això o l’invent se’n pot anar a fer punyetes, així de clar. Tret que els joves posin brots verds, hi ha crisi per estona, com s’encarrega de recordar-nos l’inqualificable Dembélé.