Dissidents culers dels països àrabs
Dies enrere hi va haver cert safareig amb la protesta d’aficionats àrabs del Barça, contraris al suport que dona el club a la comunitat LGTB. Els incòmodes, pocs o molts, amenaçaven amb abandonar el club. Deixem a banda el tremendisme i la sospita que no hi ha base empírica per sustentar la notícia. Tot i això, si la donem per certa, què esperen aquests dissidents del Barça?
Estem tips de proclamar al desert que l’eterna assignatura pendent de qualsevol culer, sigui del sud o del nord, és el coneixement de la història pròpia. Si la dominessin, segur que es farien creus de la seva combativitat pretèrita, de la seva ferotge militància en la catalanitat, de la seva capacitat de resiliència durant bona part del segle XX. Llibertat i democràcia, esport i ciutadania, sempre. En les últimes dècades, ja sota el nuñisme, s’ha produït una pèrdua d’ideologia que ha fet mal a l’essència del Més que un club. Així ho volien des del poder amb tot desvergonyiment.
Si parlem de països àrabs, proposem una incògnita encara per resoldre. Anys enrere, quan les revolucions es propagaven a tot arreu, en diversos estats de la seva òrbita, era habitual la imatge del guerriller armat amb kalàixnikov i vestit amb la samarreta del Barça. No de cap altre equip, no. Del Barça. Imaginem que la raó no és sinó l’aspiració simbòlica de tants i tants valors que els hi són negats. Com a representant d’una minoria, i ambaixador esportiu d’un país sense estat, el club té l’obligació gairebé moral de ser combatiu en causes per guanyar i solidari amb els desvalguts. És la seva identitat i raó de ser, més enllà de la pilota i el marcador.
Ja que hi som, encara esperem que alguna directiva es digni a reforçar l’estudi sobre la teoria del Barça, la línia d’actuació pública a seguir i, també, la divulgació i el coneixement del ric i centenari passat del club, exemple únic al món. L’associació amb l'Unicef d’anys enrere va quedar interrompuda com a sensacional via de presentació al món en representació dels que no tenen veu. Convindria un pas ferm i ser-ne ben conscients. I a qui no li agradi, de clubs per donar escalf en té per donar, vendre i regalar.
Si entres al Barça, acceptes una manera de ser i de fer, d’entendre el món. Lluitar pels drets de la comunitat LGTB, per exemple, resulta pura i simple coherència. A aquestes altures de la vida, venir amb allò de separar política i esport és ridícul. Al contrari, el futbol és una eina formidable per fer avançar el món, que canvia consciències. És just l’ànima del Barça de tota la vida.
