Aquelles falses promeses que fan perdre la fe en aquest Barça
PeriodistaPassen els dies, passen els partits, i en comptes d’anar endavant el Barça va tirant enrere. Ha arribat un moment que els resultats ja no són suficients per tapar les moltes mancances d’un equip gris, sense idees col·lectives, que no transmet res a la gespa. Un Barça que ens havien venut com l’estandard del joc de posició i que acaba sobrevivint amb individualitats, pilotes aturades i una mica d’orgull.
Deia Valverde, i també Piqué, i també Arturo Vidal, que l’important a Leganés era guanyar els tres punts com fos. I llavors feien autocrítica afegint que eren conscients que calia millorar. Aquesta segona part del discurs seria vàlida si no fos perquè és exactament la mateixa que es va dir al camp de l’Osasuna (on van empatar), al del Borussia Dortmund (on van tornar a empatar), al del Granada (on van perdre), al de l’Slavia de Praga (on van guanyar amb pressa per marxar) o al del Llevant (on van tornar a perdre). Una promesa que no arriba mai.
L’equip segueix refugiant-se en els marcadors, en un liderat per goal average que només s’explica perquè els rivals (Reial Madrid i Atlètic de Madrid) han fet un inici de curs igual de mediocre. Els blaugranes no són els millors, sinó els menys irregulars. L’únic mèrit del Barça, fins ara, ha estat la solidesa al Camp Nou. Perquè lluny de casa ha punxat contra rivals inferiors, i encara queden per visitar els rivals més forts de la competició.
Fins ara em pensava que el Barça guanyaria la Lliga. Que malgrat totes aquestes mancances, entenia que els blaugranes disposaven del millor equip de tots –a Espanya, no a Europa– i que l’únic que necessitaven era espolsar-se la mandra i agafar inèrcia guanyadora. Cada cop tinc més dubtes. I més quan sento Valverde amb aquest discurs despreocupat i resultadista.
És evident que ni sempre es pot guanyar ni sempre es pot jugar bé. Però entre això i encallar-se quasi cada dia hi hauria d’haver un terme mig, no?
