Quan el final de Lliga fa de pretemporada

Barcelona“Els últims partits de Lliga van ser la prova del que ens demanava el míster: que érem capaços de fer grans coses. I enguany és la continuació d’allò”. El vestidor del Llevant està encantat amb Paco López. L’arribada del tècnic valencià a la jornada 26 de l’última campanya no només va garantir la permanència del club granota a Primera, sinó que va canviar el xip a una plantilla que s’esquerdava. Va posar la pedra de l’èxit actual. “Veníem de tenir Muñiz, amb qui la idea quan no anaven bé les coses era ser més defensius, mirar de no encaixar i aprofitar alguna ocasió. Al final, l’equip es va anar fent petit. Però Paco López és el contrari, a nivell mental transmet moltíssim, ens convenç que som capaços de moltes coses, i a nivell tàctic treballem moltíssimes variants, però sempre amb la idea de ser atrevits, buscar porteria i tenir personalitat”, diu un pes pesant de la plantilla.

El Llevant va ser l’equip que més punts va sumar en les últimes 6 jornades de Lliga l’any passat (15 de 18) i en l’últim mes i mig ja s’ha colat per darrere del Barça, l’Atlètic de Madrid i el Sevilla com l’equip que més ha sumat. De fet, amb 15 punts de 24, ha redreçat un rumb que al principi no semblava tan estable com l’any passat.

Encertar la tecla que s’ha de tocar té molt a veure amb quina inèrcia porta un equip, i la dinàmica que arrossega el Llevant des de la primavera passada és excel·lent. “Hi ha una relació molt directa entre el final d’una temporada i l’inici de la següent”, afirma el psicòleg esportiu Xavi Lucas. Per a ell, que l’equip no llencés els últims partits quan va tenir garantida la salvació va afavorir que enguany el tècnic estigui podent crear un entorn més competitiu i exigent. “És una qüestió de dinamisme i creativitat -comença-. Quan en aquest context de tensió el jugador té la tranquil·litat de veure que el primer objectiu està assolit, el seu talent surt. Les rutines de pensament i l’estratègia associativa del grup es fan més fàcils”.

“Que els jugadors triïn la solució”

També hi fa molt la gestió i la manera de ser de l’entrenador. I el cas de Paco López és molt especial. Té l’habilitat de simplificar-li molt el discurs al jugador, però sense que aquesta senzillesa converteixi el seu equip en pla o rígid. “Treballa amb poques coses, però molt concretes”, afirma Lucas, que també destaca que s’ha trobat una plantilla que té ganes de fer un bon any per exposar-se a Primera. Una motivació que Paco López es fa seva. Els que l’han vist entrenar el filial del Vila-real expliquen que consensua molt les decisions i que dona poder al jugador “perquè triï la millor solució”. Ell exposa les situacions de joc que creu que més es donaran pel perfil del rival al qual s’enfronten i permet que siguin els futbolistes els que ajustin el pla de partit. “Té molta intuïció per ajustar l’esquema als jugadors que té i ha fet que l’equip sigui com ell: competitiu, llest i pràctic”, afirma l’entrenador i analista Jordi Gonzalvo, que el va dirigir al Castelló l’any 1997/98. “Era un guanyador nat. Un lluitador, una rateta que dosificava molt els esforços però sabia intuir quan podia ser el seu moment al camp. Era un perfil de davanter molt emprenyador de marcar”, assegura. Una mica com Morales al seu Llevant, diu Gonzalvo.

Per al tècnic, que Paco López hagi arribat a Primera Divisió després de tants anys de guanyar-se un lloc a les banquetes a Segona i Segona B, explica molt de l’energia que transmet aquest Llevant. “Se li nota que està de pujada. Quan arrossegues aquests bons resultats i et salves i segueixes sumant, sempre tens aquesta adrenalina. I la inèrcia encara li dura”.

Curiosament, Gonzalvo va entrenar una temporada el Llevant, el curs 1993-1994 i, com Paco López, va entrar en substitució d’un entrenador destituït a la jornada 26. També va complir l’objectiu, que en el seu cas era jugar la promoció d’ascens, tot i que després no va poder pujar. Amb un 69,2% de victòries en 13 partits, Gonzalvo és l’entrenador del Llevant que millor percentatge d’èxit va tenir, mentre que Paco López és el quart, amb 53,9% en el doble de partits. I té mèrit que hagi arribat a aquestes xifres, perquè, després de 26 jornades, l’any passat el Llevant només havia guanyat 3 partits. N’havia empatat 11, però el balanç de 41 gols encaixats el castigava a la part baixa de la classificació empatat a 20 punts amb la UD Las Palmas. Va arribar Paco López al març i va sumar-ne 26 en la meitat de partits, amb vuit victòries, dos empats i només tres partits perduts. Només el Barça va sumar més punts que el conjunt granota en aquell trimestre de competició i, de fet, els culers van encaixar al Ciutat de València l’única derrota del curs, en un esbojarrat 5-4 que va premiar la decisió del club de canviar de tècnic per modificar el rumb erràtic de Muñiz.

Intervenir o no intervenir

L’exemple d’intervenció del Llevant podria comparar-se amb altres escenaris en què el club ha mogut peça quan s’acabava la temporada per reorientar la dinàmica de l’equip. A Sevilla, per exemple, l’entrada exprés de Joaquín Caparrós va acabar donant els punts i la vitalitat que Vincenzo Montella no havia pogut aportar. A “cop d’ous sevillistes”, l’entitat andalusa va entrar a l’Europa League. Va ser un pedaç per canviar l’energia i afrontar el següent projecte, amb Pablo Machín al capdavant, des d’una inèrcia més positiva. Ara el Sevilla és el segon de la classificació.

Un cas similar s’està vivint a Cornellà-El Prat, on Rubi ha collit part dels fruits plantats per David Gallego en l’últim mes i mig. L’Espanyol va destituir Quique Sánchez Flores un 20 d’abril “fruit del rendiment esportiu del primer equip i amb la clara voluntat d’afrontar les jornades restants de la present temporada i la preparació del curs esportiu 2018/19 en les millors condicions”, deia el comunicat del club blanc-i-blau. Va funcionar, com també va funcionar-li a l’Alabès l’aposta per Abelardo per sortir del descens, i ara l’equip vitorià està instal·lat en places europees. La inèrcia que ha construït Sergio González al seu Valladolid, per catapultar-lo de Segona a la zona tranquil·la de Primera, també és un altre exemple d’aquest motor extra que són les dinàmiques bones d’un equip.

L’altra cara de la moneda s’està vivint a Bilbao, on l’Athletic sent que va perdre un parell de mesos l’any passat. El nom d’Eduardo Berizzo ja sonava des de finals de març, quan l’equip va ser eliminat de l’Europa League i la calculadora feia impossibles les combinacions per tornar a jugar competició continental. Tot i que l’etapa del Cuco Ziganda no es va tancar oficialment fins a final de curs, els mitjans de comunicació ja configuraven la temporada de Berizzo un parell de mesos abans. Tothom sabia que tot canviaria, però esportivament res es va moure, fins al punt que fins i tot es va complicar més. L’Athletic va ser el tercer pitjor equip en les últimes set jornades de Lliga, només per davant dels ja descendits Màlaga i Las Palmas. Aquell mal final de curs i aquesta nova temporada amb clars símptomes de provisionalitat, amb un procés electoral a l’entitat pel mig, ha convertit la dinàmica actual en una bola de negativitat: l’Athletic és antepenúltim i ha hagut de fer ja el canvi d’entrenador que en el seu moment no es va atrevir a fer.