Una final per reviure emocions i anècdotes

BarcelonaGairebé 50 anys després de l’última final de Copa entre el Barça i el València, els dos equips s’enfrontaran demà per quarta vegada en l’últim partit pel títol. La història de les finals de Copa entre el Barça i el València és rica en emocions, remuntades i anècdotes. En aquesta competició, blaugranes i valencians s’han vist les cares a les finals del 1952, el 1954 i el 1971, totes tres quan el torneig s’anomenava Copa del Generalísimo, en ple règim franquista.

El primer cop que els dos equips es van enfrontar a la final va ser el 1952 a Chamartín (Madrid), amb victòria blaugrana a la pròrroga gràcies als gols de Kubala i César (4-2). Les coses no havien començat bé per al Barça aquell dia, que va veure com el València s’havia plantat 0-2 a la primera mitja hora de partit gràcies a un doblet de Manuel Badenes. Basora, abans del descans, i Vila, al minut 70, van portar el duel a la pròrroga, on s’acabaria imposant el conjunt català. Aquella Copa va ser un dels títols del Barça de futbolistes com Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón, conegut com el Barça de les Cinc Copes.

Dos anys després d’aquella final a Chamartín, el València no va desaprofitar l’oportunitat de venjar-se. Al mateix escenari, el conjunt xe es va imposar 3-0 amb dos gols de Fuertes i un de Badenes. Aquella Copa va deixar una anècdota per al record. El porter Quique Martín, que també havia jugat al Barça, va tenir una ocurrència particular. “Si guanyem, em deixarà fer el que vulgui?”, li va etzibar al seu tècnic, Jacinto Quincoces. Martín tenia entre cella i cella la idea d’enfilar-se al travesser de la seva porteria. Mentre els seus companys esclataven d’alegria per haver guanyat el títol, ell en tenia la visió més privilegiada, assegut damunt del travesser després que, amb l’ajuda d’un fotògraf, pogués complir el seu desig.

El protagonista de l’última final

El Barça i el València no es tornarien a trobar en una final de Copa fins al 1971, en un duel en què els blaugranes s’acabarien imposant a la pròrroga 4-3 en un partit esbojarrat. El conjunt xe arribava a la final com a campió de Lliga, després d’una última jornada en què es jugaven el títol amb el Barça i l’Atlètic de Madrid. El València, entrenat per Alfredo Di Stefano, en tenia prou amb sumar un punt contra l’Espanyol a Sarrià, mentre que el Barça i l’Atlètic s’enfrontaven al Vicente Calderón amb l’objectiu de guanyar i esperar una derrota dels valencians. “El València va perdre 1-0 a Sarrià, però nosaltres no vam fer la feina. Ens va saber molt greu perquè vam tenir aquella Lliga a les nostres mans i se’ns va escapar”, recorda en conversa amb l’ARA Ramon Alfonseda, una figura que agafaria especial protagonisme en la final de Copa que valencians i blaugranes disputarien el 4 de juliol al Santiago Bernabéu.

“El València havia fet un últim tram de temporada molt bo, però teníem moltes ganes de guanyar la final per refer-nos una mica de la Lliga que se’ns havia escapat”, explica Alfonseda. El futbolista blaugrana va començar la final a la banqueta. “Quan el València va marcar el primer [Claramunt, al minut 20], Vic Buckingham, l’entrenador, em va preguntar: « Alfonseda -pronunciant el nom amb un marcat accent anglès, com recorda l’exfutbolista, rient-, ¿cómo estás? »” I li vaig respondre que estava una mica nerviós”. Després del segon gol del València, que va marcar Paquito a l’inici de la segona meitat, Buckingham va repetir la pregunta a Alfonseda, que va canviar la resposta, llegint el que volia el seu entrenador. “Estoy tranquilo, relajado”. “¿Ah sí? Pues empieza a calentar!”, li va ordenar el tècnic.

El Barça va escurçar distàncies amb un gol de Fusté i, ja amb Alfonseda al camp, Zabalza va empatar en una jugada que va acabar amb el valencianista Juan Cruz Sol expulsat per protestar. Amb el 2-2 s’arribaria a la pròrroga. “Recordo que estàvem asseguts a terra, recuperant forces. El míster em va donar un parell d’instruccions que no em van agradar gaire i li vaig dir que em deixés jugar com jo creia que ho havia de fer. Em va mirar tot seriós, però va acabar fent un gest com volent dir: «Fes el que vulguis»”. A la pròrroga, el Barça va marcar primer, amb un nou gol de Zabalza. El València no es va rendir i va tornar a empatar per mitjà de Valdez.

Quan semblava que arribarien els penals, va aparèixer Alfonseda per marcar el quart i definitiu gol. “En aquell moment estava jugant d’extrem dret i vaig veure que Fusté tenia la pilota al mig del camp. Em desmarco cap a la posició de davanter centre, m’arriba la pilota, aconsegueixo superar la sortida del porter i marco”, rememora. “Per un noi jove [tenia 23 anys], format a la casa i que havia aconseguit complir la il·lusió de jugar al Barça, marcar aquell gol va ser un dels millors moments de la meva vida”, explica amb emoció Alfonseda, sense acabar de trobar les paraules per descriure aquella sensació. “Els últims minuts de partit se’m van fer molt llargs”, recorda. Després del partit, “de l’emoció”, no es va quedar a veure com Rifé alçava la Copa, i se’n va anar cap al vestidor.

Gairebé 50 anys després d’aquella final, Alfonseda veurà el partit d’aquest dissabte confiant en la victòria del Barça. Com a futbolista, va penjar les botes al Llevant, després de passar per l’Elx. Es va llicenciar en empresarials i, després de passar-se força anys allunyat del futbol, va recuperar el seu vincle amb el Barça. Des del 2003 presideix l’Agrupació Barça Jugadors (ABJ), una entitat que es finança amb el 0,5% de la nòmina dels jugadors professionals del club. “Ajudem exfutbolistes del Barça que es puguin trobar en situacions delicades i també tenim diversos projectes solidaris”. Entre ells, Alfonseda destaca amb especial il·lusió un programa de visites a nens amb càncer dels hospitals Vall d’Hebron i Sant Joan de Déu, on diversos exjugadors i exjugadores de l’ABJ van i, per exemple, se’ls emporten a veure un partit per la televisió. També explica amb especial emoció trobades al Camp Nou amb gent gran que té Alzheimer, en què fan xerrades ajudats de vídeos i fotografies rememorant temps passats a través del futbol.