05/05/2022

Galàxia blanca i flagel·lació culer

2 min
Rodrygo Goes, l'heroi de la remuntada del Madrid contra el City de Guardiola.

El millor que haurà fet el Barça aquesta temporada, a molta distància de qualsevol altra cosa, haurà sigut guanyar 0 a 4 al Bernabéu. Va ser com la culminació d’un cim després d’uns mesos molt durs en què la transició del no-res cap a la recuperació del model havia posat molta pressió a la plantilla. Aquell triomf va tenir prou simbolisme per proclamar entre tots que el Barça havia tornat. La sensació era d’haver arribat a la meta. I, d’alguna manera, és com si la temporada s’hagués acabat allà, amb un títol imaginari i efímer. A partir d’aleshores, el joc de l’equip va entrar en retrocés, com si fos un cotxe al qual se li encenen els llums de reserva abans d’hora. Al Reial Madrid ja ni s'enrecorden del bany blaugrana, instal·lats com estan a un pam de la catorzena orelluda de la seva història.

Era 4 de maig i l’Imperi estava en mode resurrecció amb el costat fosc de la força a ple rendiment. Sempre reneix, sempre torna. Ja poden guanyar els jedis de tant en tant –Guardiola ho va demostrar fa anys–, que el mal no desapareix. El que fa el Madrid a Europa és paranormal i esotèric, no respon a fets científics ni empíricament demostrables. La seva fe és d’una altra galàxia i, com més morts semblen, ressusciten. París Saint-Germain, Chelsea i Manchester City. Tots emmudits, tremolosos i pàl·lids. Mendy, Courtois, dos gols de Rodrygo del minut 90 al 91 i penal de Benzema per rematar el festival. El malson es converteix en insuportable, però genera una fascinació digna de ciència oculta. "Com ho fan?", ens preguntem. No és només sort, no és que els àrbitres els afavoreixin, no es pot minimitzar per més que Casemiro hagués d’estar expulsat des del minut 30. Minúcies. Competeixen amb una energia implacable: no són humans corrents, són d’una altra espècie.

Fixar-se en el Madrid des de Barcelona es veu sovint entre els culers com una feblesa emocional pròpia de temps passats, però ja hi tornem a ser. Segurament això també demostra fins a quin punt el DeLorean maleït de Bartomeu ens ha condemnat a reviure els anys 80. L’autoflagel·lació, el pessimisme i el sentiment d’inferioritat respecte als blancs és com l’etern retorn de Nietzsche. Sortir d’aquí està costant molt i ja hem constatat que, malgrat lemes grandiloqüents, les distàncies són enormes i no n’hi ha prou amb Xavi. Al voltant del Barça ballen 300 noms diaris de futuribles, però les palanques econòmiques no es concreten i el més calent és a l’aigüera. L’Imperi, mentrestant, espera rebre Mbappé i ja té l’Estrella de la Mort com nova. Què pot sortir malament?

stats