Ja no estem sols
Va ser la imatge del derbi. Mal afaitat, com convé a un futboler dement que porta dies obsessionat amb un partit, i amb aquells ulls lleugerament desorbitats dels profetes que han vist la flama al desert, Xavi Hernández gesticula com un maníac i reprotxa a Piqué una decisió: “Està sol!”, se li llegeix als llavis. Feia vuit anys que no assistíem al rar espectacle d’un primer entrenador del Barça adreçar-se en nostrat a un futbolista.
El cert, però, és que Xavi s’equivocava. D’ençà del seu nomenament, per fi la culerada ha abandonat aquell sentiment d’orfandat que la va acompanyar en la llarga -i sovint exitosa- decadència de l’últim lustre. Ni amb Valverde, ni amb Setién, ni amb Koeman ens reconeixíem quan ens miràvem al mirall. De sobte, l’equip pressiona a dalt. De sobte hem recuperat un senyal d’identitat, que es diu extrems a qualsevol preu. Si hi ha quatre davanters lesionats, no hi fa res: es busquen solucions en tres adolescents diferents que puguin obrir el camp. Tot abans que jugar amb dos davanters, un recurs vergonyós que havia esdevingut habitual.
I en aquest moment de la joia del retrobament amb la pròpia identitat, convé fer un reconeixement a Koeman. Poques vegades hem tingut una certesa tan exacta de saber-ne més que l’entrenador del Barça, i segurament mai passarem tanta vergonya al veure els plantejaments, substitucions i argumentari d’un tècnic blaugrana. Però el cert és que per foc nou amb Xavi calia un enterrador, algú s’havia de menjar tres dotzenes d’ous podrits, i aquest ha estat el sofert Tintín. La seva arribada va servir per fer fora pesos pesants del vestidor com Luis Suárez, Rakitic o Arturo Vidal. També va haver de viure el drama de l’adeu de Messi. Seria bo no oblidar tampoc que amb Koeman vam tenir cinc mesos d’un gran futbol, la millor Copa que hem guanyat mai i el naixement futbolístic de Pedri, Gavi o Nico.
Xavi, però, ja és una altra cosa. La culerada ha sentit despertar la bèstia del futbol dins seu, els jugadors de sobte hi creuen, i a conseqüència d’això les rematades que abans entraven per l’angle ara piquen a la fusta i queden en no res. L’estat d’ànim ho és tot i ara podem encarar amb fam i ambició un partit a vida o mort amb el Benfica, quan abans hauríem estat aterrits. Ens passa que ens llevem al matí amb la mirada embogida i la barba mal retallada, i pensem en espais i superioritats, i en rivals que no passen del mig camp.
Ens passa que ja no estem sols.
