La maledicció de Bartomeu
Fa set mesos que va dimitir, però la seva ombra espessa es passeja per cada racó del Camp Nou. Com una presència espectral permanent, ha tenyit de negre l’interior de tots els calaixos i, per molt que vulguin purificar els escenaris, la foscor no marxa i torna a la superfície com una taca inesborrable. És una maledicció: ell ja no hi és, però el desastre continua i la soga de la condemna, per ara irreversible, ofega el coll dels que acaben d’entrar. Les escletxes de les parets xiuxiuegen el seu nom i n’eternitzen el llegat tenebrós. No és Voldemort, és Bartomeu.
Cada pas que fa Laporta està marcat per les trampes de la gestió anterior: el deute gegantí, el flirteig amb la fallida, els gairebé 400 milions de pèrdues, el monstre farcit d’irregularitats de l’Espai Barça, l’objectiu desconegut del Barçagate pendent dels tribunals, les factures trossejades arreu, els salaris dels futbolistes que creixen exponencialment des de la finalització del seu mandat, Matheus Fernandes com a metàfora de la política de fitxatges, el predecessor de Koeman pendent de cobrar 4 milions i, per si no n’hi hagués prou, la propina dels dos anys de contracte de l’actual tècnic com a cirereta d’un pastís enverinat batejat com a “crisi esportiva”. El cinisme encara ressona.
Després d’Hiroshima, ara cal reconstruir sobre un cràter ple de runes i ja es constata que Laporta no és Harry Potter. Tot i la seva aura carismàtica, que el fa ser idolatrat per un sector ampli del barcelonisme, s’està adonant que necessita molt més que encanteris i cops de sort per tornar a aixecar el club. Tenir ara un pla a punt potser l’ajudaria a pal·liar l’estupefacció. De moment, ha dit sí a abraçar Florentino i la Superlliga heretada de Bartomeu sense dir ni piu, ha encarrilat un crèdit per valor de 500 milions d’euros amb Goldman Sachs que aprofundeix el vincle iniciat per l’anterior junta sense despentinar-se i sembla no trobar la fórmula de la banqueta del primer equip sabent que necessita uns 12 milions d’euros per fer fora Koeman. Sense mencionar, per cert, l’acomiadament gens elegant d’un mite com Barrufet.
La sensació de desgavell al Barça no ha desaparegut després de l’arribada de Laporta -surrealisme de l’aval inclòs- però, dos mesos i mig després, per fi donarà explicacions sobre quines són les línies mestres que està seguint per intentar salvar la institució. Serà la primera roda de premsa des que va accedir a la presidència: al·leluia! ¿Fins on pot arribar l’acte de fe en un club maleït?
