La ment dels esportistes
Desconec si en la seva vida privada han conegut algun cop esportistes professionals. Ciclistes, atletes, nedadors. Són gent capaç de les proeses més increïbles, de registres més propis d’altres espècies animals que de bípedes com vostè i com jo. Sovint a aquestes facultats físiques increïbles s’hi suma una habilitat digna del circ. N’hi ha que condueixen motos amb una fiabilitat al·lucinant, n’hi ha que poden fer coses amb una pilota que senzillament ens haguessin semblat impossibles.
Però no hi ha res que sigui més digne d’admiració en l’esportista que la seva fortalesa mental. Normalment no accepten una derrota ni al parxís, ni a les cartes, ni a qui endevina si el pròxim cotxe que passarà serà blanc o vermell. Volen guanyar, en tot moment i en qualsevol circumstància. La seva vida sencera està marcada pel desig de millorar una dècima de segon, de trencar un registre, de superar aquell determinat rival. I aquesta obsessió, tot i que potser una mica més lleu, també es troba en els esportistes d’esports col·lectius.
La reflexió ve a tomb de les paraules del Cholo Simeone posteriors al 0-0 de dissabte. L’entrenador de l’Atlètic creu que la Lliga serà de l’equip que tingui més fortalesa mental; de l’equip que ho vulgui més, sí, però també del que millor aguanti la pressió de les jornades decisives. N’hi ha prou de veure el caos viscut al minut 77 del Reial Madrid - Sevilla: del penal del 2-1 al penal de l’1-2, amb estel·lar intervenció del VAR. Per al Madrid, la diferència era abismal: un petit detall el va portar de ser líder (a falta de només tres jornades) a ser tercer (amb el Sevilla enganxat al clatell) per acabar segon empatat amb el Barça.
Des de les 23.00 hores d’avui, amb el 2-2 a Valdebebas, ja sabem que viurem uns dies enganxats a la calculadora, aprenent-nos de manera embogida els rivals que els falten als uns i als altres, les possibilitats que tenen l’Eibar o el Valladolid d’estar matemàticament descendits i, per descomptat, especularem amb els maletins i tot aquest submón que tanta fascinació ens produeix.
Però el cert és que ens podríem estalviar el tràngol. El vestidor que arribi més alegre, més confiat i amb més convicció guanyarà. Si poguéssim veure’ls les cares, escoltar les seves converses, sortiríem de dubtes. I què ens ha ensenyat la vida, en els últims 15 anys? Que és prudent creure en Messi i Busquets, i en la seva excepcional naturalesa competitiva.
