Amb el millor Messi no n’hi ha prou per esvair els dubtes

BarcelonaL’inici de temporada del Barça és paradoxal. Els números diuen que l’equip està fent bé la feina i que té la millor versió de Leo Messi, autor de més d’un gol per partit i exhibint-se com a assistent. En canvi, les sensacions que es perceben a la gespa són oposades, especialment després de la derrota al camp del City en un partit que semblava a la butxaca després de la primera mitja hora de joc. L’equip és irregular. Els resultats arriben i per ara els blaugranes són líders del seu grup a la Champions, virtualment classificats per als vuitens de final, i a només dos punts del liderat de la Lliga, a més de la Supercopa que van guanyar a l’estiu. Però en el futbol no existeix la fórmula del dos més dos. Els resultats no ho són tot, encara que comparativament l’estadística sigui similar a la de les altres dues temporades de l’entrenador Luis Enrique com a tècnic blaugrana.

Al Barça no li està servint la millor versió de Messi, autor d’un inici de temporada per emmarcar. Ja ha marcat 15 gols -set a la Lliga, set a la Champions i un a la Supercopa d’Espanya- en els 13 partits que ha disputat, l’equivalent a 1,15 per enfrontament; i ha repartit sis assistències. En total ha jugat 1.024 minuts i només s’ha perdut tres enfrontaments per culpa d’una ruptura muscular a l’adductor de la cama dreta.

L’argentí va començar en forma: tres gols i tres assistències en els tres primers partits del curs. En els següents enfrontaments aniria engreixant les seves estadístiques particulars, fins que s’hauria d’aturar per la lesió que es va fer en el partit contra l’Atlètic de Madrid. Però va tornar com un tro, marcant el dia que reapareixia contra el Dépor i anotant set gols en els últims cinc partits. Gols, tots ells, importants, com els tres que van servir per decantar el partit contra el Manchester City del Camp Nou a favor seu o les dues dianes al camp del València, una de les quals de penal, al minut 93 i contra un porter especialista en els llançaments des dels onze metres com és Diego Alves. També dimarts, a Manchester, Messi es va encarregar d’obrir el marcador i dur la batuta de l’equip en uns primers 38 minuts de luxe en què el Barça va fer ballar l’equip de Pep Guardiola i va tenir ocasions per sentenciar. Però no ho va fer, els citizens van empatar i es va acabar la màgia. A l’equip se li van fondre els ploms a la segona part, quan el City va millorar la pressió i va trencar l’esquema de joc del Barça. “Vam cometre molts errors, en la combinació, en la sortida de la pilota… errors forçats pel City. Molts més dels que acostumem a cometre”, reconeixia Luis Enrique a l’Etihad Stadium.

L’actuació més que notable de Messi a la primera part no va ser suficient per salvar un equip que, en un obrir i tancar d’ulls, va passar de governar a estar en caiguda lliure. Messi és el líder del Barça a la gespa però ell sol no pot encarregar-se de tota la feina. El seu gest, enrabiat, encarant-se amb els rivals del City, resumia l’estat d’ànim d’un vestidor incapaç d’explicar-se perquè s’havia produït aquella desconnexió. “Hem de fer autocrítica com a equip”.

Desconnexió a mig partit

De dominar a plaer a ser dominat. De tenir el City contra les cordes a rebre un gol i perdre la iniciativa. Un control que l’equip també ha perdut en alguns moments d’aquesta temporada. Li va passar, per exemple, al camp del Celta, en deu minuts fatídics en què va desaparèixer del terreny de joc i va encaixar tres gols consecutius; i també contra l’Atlètic de Madrid o el València, partits que va acabar empatant o guanyant in extremis, respectivament. En d’altres, com en la derrota contra l’Alabès al Camp Nou o el triomf per la mínima contra el Granada, senzillament l’equip va ser irreconeixible. I al camp del Borussia Mönchengladbach, encara sense Messi, el Barça va anar a remolc del partit i del marcador durant la primera meitat.

No és la primera vegada que al Barça li passa una cosa així. De fet, des que Luis Enrique és l’entrenador, l’equip ha tingut uns inicis de temporada similars, sobretot pel que fa a resultats. De fet, l’estadística diu que el Barça ha guanyat 12 dels 16 partits disputats (75%) i que el percentatge és millor a hores d’ara, també a nivell de gols encaixats.

El que canvien són les sensacions, accentuades per les nombroses baixes per lesió a la defensa i amb un mig del camp que s’ha d’acabar de polir, tot i la inversió que ha fet el club els dos últims estius. Els fitxatges de Denis Suárez o André Gomes no estan prou madurs, mentre que Arda Turan només ha rendit a un bon nivell quan ha avançat la seva posició i ha jugat de Neymar. Per postres, Iniesta, lesionat a Mestalla, ha deixat l’equip sense el seu interior de referència. Un còctel que ha provocat que Busquets estigui desbordat a la posició de pivot. Massa contratemps per a un equip que ha perdut control i capacitat per trencar les defenses rocoses. La pilota no es mou tan de pressa com ho feia antigament i molts dels gols han acabat arribant més per la qualitat individual dels futbolistes que no pas -contraatacs al marge- per les accions col·lectives.

Luis Enrique va dir a l’estiu que disposava de la “millor plantilla” dels últims tres anys al Barça. Després, conscient que l’equip s’havia de polir, va reconèixer que aquella afirmació el “perseguiria” durant tot el curs, sobretot si els resultats no arribaven. I els blaugranes ho han passat molt malament en els compromisos de nivell, inclòs el partit contra el City al Camp Nou que va acabar amb 4-0, ja que que la balança no es va decantar fins que els citizens es van quedar amb inferioritat. A l’horitzó hi ha els partits contra el Sevilla (diumenge), el Reial Madrid (3 de desembre) i l’Espanyol (18 de desembre). Luis Enrique ha de trobar el remei per evitar unes desconnexions que penalitzen en gols en contra i resultats negatius.