18/02/2021

Nietzsche, Munch i el Barça

2 min
Mbappé celebrant un gol contra el Barça

Com si volgués demostrar que Nietzsche tenia raó, el Barça viu un etern retorn torturador i dolorós sense remei, atrapat en un univers circular infinit de derrotes majúscules a Europa. Les humiliacions ja superen en nombre les copes d’orelles grosses de les vitrines. Els traumes han sepultat les nits de glòria: desdibuixen el record llunyà de Berlín i han convertit en vestigi arqueològic la sublimació de l’estil que va ser Wembley amb Guardiola. Va avisar-nos aleshores que es posaria en dubte el model i deu anys després no en queda ni rastre. Tot i que la majoria de culpables ja no són al club, la magnitud del crim trigarà anys a poder esborrar-se. Tant de bo l’anomenada temporada de transició fos un concepte en singular, però la derrota contra el PSG certifica el que ja sospitàvem: haurem de parlar en plural. 

La foto d’un Piqué impotent intentant frenar la fugacitat d’Mbappé estirant-lo per la samarreta és com El crit de Munch: un quadre definitori de l’angoixa existencial de l’individu. L’obra es podria estudiar com quan fèiem classes d’història de l’art. “Què ha volgut transmetre l’artista, què hi veieu?” Ens tocaríem la barbeta, aixecaríem la cella dreta, rumiaríem i respondríem: “Desesperació per constatar la superioritat inapel·lable de l’altre, per no controlar el teu propi destí”. La de Piqué és la realitat col·lectiva del Barça actual, que celebra eufòricament remuntades èpiques a la Copa contra el Granada i naufraga estrepitosament a la Champions, ara ja també a casa i als vuitens de final. “Mbappé hauria pogut ser del Barça!” Tranquils, Dembélé era el que necessitava l’equip i al bo d’en Kylian l’acabareu patint també al Madrid. Inspireu, expireu. 

Messi, que probablement va jugar dimarts el seu últim partit de Champions de blaugrana al Camp Nou, volia estalviar-se continuar suportant el pes de tants anys a la deriva. Lidera un col·lectiu amb veterans que són un cromo de record amb contractes surrealistes, fitxatges que han costat 400 milions i no han complert les expectatives i joves amb molt potencial que necessiten temps per convertir-se en allò que algun dia seran. I, sisplau, que no s’atipi de tot Ter Stegen. El millor llegat possible de Koeman serà fer créixer els Pedris per garantir que hi pot haver futur. Mentrestant, el nou president ja es pot anar apuntant 10 milions menys al pressupost. La crisi econòmica i l’esportiva es retroalimenten conformant un dimoni gegantí. A veure qui és l’agosarat que exorcitza aquest club maleït. 

stats