Les peces i la idea
Que el City de Guardiola hagi establert el rècord de victòries consecutives -15- a la Premier League té mèrit però no és sorprenent, tenint en compte que Guardiola ja ho va aconseguir a la lliga espanyola i a l’alemanya. Els que sostenim que el de Santpedor és el millor entrenador del món ho podem fer gràcies als resultats que ha obtingut, però, paradoxalment, no li valorem tant els triomfs com la seva concepció del futbol.
Ho dic perquè, lamentant-ho molt si destorbo el cofoisme d’algun barcelonista pels bons resultats de l’equip, ara mateix no hi ha color entre asseure’s a veure un partit del City i un del Barça. I no és pas que totes les actuacions dels citizens siguin un espectacle de llum i colors, perquè tots els equips tenen dies millors i pitjors, però sí que hi ha una idea definida. Per exemple: diumenge passat el City va guanyar el derbi de Manchester a Old Trafford i no va ser una exhibició memorable, però sí que va anar a l’estadi de l’etern rival a plantar-se en camp contrari des del primer minut, a monopolitzar la possessió i a sotmetre l’equip de Mourinho -com passava en els duels Barça-Madrid- fins a convertir-lo en practicant d’un altre esport. Els de blau es passaven la pilota, i els de vermell l’allunyaven i la perseguien.
Si el que va fer Guardiola amb el Barça a nivell d’estètica futbolística em sembla insuperable, encara em fascina més la seva capacitat de convèncer jugadors que han estat criats en cultures diferents perquè li comprin la idea. Ho va fer al Bayern, però crec que el repte és encara més gran al City. Que sí, que s’ha gastat carretades de diners en fitxatges, però ¿qui ens hauria dit fa un any que un central eminentment físic com Otamendi entendria la sortida de pilota, un migcentre més aviat anàrquic com Fernandinho seria pura eficiència i un migcampista de desplegament com De Bruyne abraçaria el futbol de posició? Doncs ha passat, i és un plaer veure’ls combinar amb un futbolista tan deliciós com Silva, i amb dos extrems tan incisius com Sterling i Sané. Un dia li vaig llegir a Martí Perarnau que Guardiola tardaria 20 mesos a fer-se seu el City, i crec que ho ha aconseguit abans.
Molt sovint, quan ens queixem del futbol que practica el Barça de Valverde, hi posem l’asterisc dels (pocs) recursos que té. I en l’argument hi ha una part de raó. Però no és menys veritat que el Txingurri va adaptant la idea a les peces que té, i no pas les peces a la seva idea. I, francament, crec que això explica el futbol que estem veient. Aquí i allà.
