Barça

La primera acció de Deulofeu

L’extrem de Riudarenes, a qui Valverde va donar descans a Girona, necessita una actuació destacada per desencallar un inici de temporada neguitós

Una assistència. Dos bons regats consecutius. Potser un gol. Gerard Deulofeu no troba encara la primera acció de mèrit que li doni confiança i que arrenqui els aplaudiments del Camp Nou. I sent la seva mirada. No pot deixar de notar-la, són dos ulls clavats al clatell analitzant-ne cada moviment. Cada possible relliscada. L’inici de temporada del de Riudarenes està reproduint patrons més típics de les famílies, i ell sembla un fill que, més crescut i després d’uns quants anys lluny dels pares, torna a casa avergonyit de la seva complicada adolescència. Però amb moltes ganes d’ensenyar en què s’està convertint, encara que les etiquetes que arrossega del passat li dificulten la nova missió.

“Veig que ha madurat en actitud i comportament”, analitza l’excoordinador del futbol base del Barça Albert Benaiges. Ho explica amb un punt d’alleujament, conscient que aquest canvi era necessari per fer possible l’encaix de Deulofeu al projecte blaugrana. “Abans potser era més extravertit en les celebracions, en la seva gestualitat, però ara està moderat. Respecta molt l’entorn, els companys. Va ben orientat”, puntualitza Benaiges, que li detecta un fort desig “de fer-ho bé, d’agradar, de quedar-se”. Per al tècnic, Deulofeu té “qualitat de sobres” per jugar al Barça però necessita “el punt de sort” que li permeti exhibir-la amb tranquil·litat, sense la desesperació que transmet actualment. Deulofeu sembla desbordat.

Pensar massa coses

I probablement ho està. Juga una mica tens, atabalat, com si tingués massa coses en què pensar. D’una banda hi ha la seva responsabilitat ofensiva, que després de la marxa de Neymar va començar a la banda esquerra, on no s’ha acabat de sentir còmode. A l’extrem oposat del que li resulta natural, no s’ha atrevit a encarar el lateral rival i ha aportat poca profunditat a l’equip. Cada moviment cap endins era una sensació de destorb amb Iniesta, Messi i companyia que el deixaven aturat. Obert a la banda, expectant. Massa poc bagatge per a un sector on l’aficionat blaugrana encara recorda la hiperactivitat de Neymar. Per la dreta ha sigut més participatiu, però tampoc està tenint encert en el dríbling (28% d'efectivitat en el regat), la centrada (només ha generat 9 ocasions) i el xut (troben porteria la meitat de les seves rematades). Mira Messi per defecte, li passa la pilota per decret. No decideix les jugades, les reprodueix artificialment i en moments inoportuns. En part, també, perquè té tanta obsessió a deixar clar que ja no és el nen que no col·labora en tasques defensives, que ataca pensant en les coses que haurà de fer quan perdi la pilota, fins al punt que ha fet més faltes (6) de les que ha rebut (4). En definitiva, té un bloqueig.

28% D'encert en el regat

La capacitat de desequilibri de Deulofeu ha perdut força. De moment, només ha resolt a favor seu 5 dels 18 regats intentats.

“Tan important com la confiança és la concentració, la capacitat d’estar atent al que és rellevant en cada moment”, comenta Vicenç Raluy, psicòleg de l’esport i del rendiment, i especialitzat en coaching. Si no hi ha un equilibri adequat, la confiança baixa i entren els dubtes. “A menys confiança i més exigència (és a dir, les expectatives més allunyades), baixa la capacitat de resoldre la situació i es pot arribar a aquest bloqueig, que alguns cops pot ser literal. El risc d’aquestes situacions estressants i amb valoració negativa d’assoliment, són les lesions i l’ansietat”, afegeix.

Valverde mira de treure-li pressió

Per a Deulofeu, generar expectatives altes no és cap novetat perquè fa anys que conviu amb l’exigència, a la Masia i a les categories inferiors de la selecció espanyola. De fet, com apunta Raluy, que el de Riudarenes tingui “molta pressió” i se la posi no té cap raó per ser negatiu, sempre que no derivi en una situació d’angoixa. I en aquest sentit, la figura d’Ernesto Valverde hi pot tenir molt a dir. Si una cosa està caracteritzant el tècnic en aquest començament de Lliga és que, des de la tranquil·litat i la normalitat, està trobant el millor context per a la majoria dels seus futbolistes.

"A menys confiança i més exigència (és a dir, les expectatives més allunyades), baixa la capacitat de resoldre la situació"

Vicenç Raluy Psicòleg de l’esport i del rendiment, i especialitzat en coaching

De moment, ha gestionat amb encert les primeres aparicions de Paulinho i Semedo, està recuperant la millor versió de Denis, ha donat galons al mig a Busquets, Iniesta i Rakitic, i ha tornat a multiplicar l’impacte golejador de Messi, dins “un sentiment d’equip”, en paraules de l’entrenador, que reparteix mèrits entre tota la plantilla. I això inclou també Deulofeu, que espera el seu torn per ser protagonista, capficat en aquesta estranya contradicció de posar-hi moltes ganes i recollir-ne poc encert. “Té una gran motivació per fer bé les coses, unes expectatives altes, surt al camp amb molta intensitat, endollat, el seu nivell d’activació és alt”, descriu Raluy. Però la cosa no rutlla, encara. Valverde espera que el descans que li va donar dissabte a Girona sigui com la punta d’un ganivet que es cola per sota de la tapa d’un pot que no s’obre i que fa que, de cop i volta, hi entri una miqueta d’aire i se senti el clic.

Accions d’una a una

Però com es fa clic? “De seguida que faci un parell d’assistències o marqui un gol, tot el que ara no li surt li començarà a sortir”, augura Benaiges. “És important que surti amb les idees clares, definides i prioritzades”, recomana Raluy, des de la distància. I afegeix: “El treball en concentració, les instruccions individualitzades, la priorització dels objectius a assolir en cada posada en escena i la progressivitat d’aquests són eines útils tant per al futbolista com per a l’entrenador. Tots dos han d’anar construint el jugador de manera exigent però solidificant la seva confiança a cada pas assolit, i això serà possible si prioritza en cada moment el que és més rellevant”.

I el més rellevant no és fer el gol decisiu (ja hi ha Messi), ni cinc regats màgics de cop, ni una assistència genial, ni recuperar set pilotes perquè deixin de dir que no se sacrifica. Vol dir, el que toca per a l’equip. “Una més”, li demanava sempre Unai Emery a Sevilla, desesperat fa dos anys per la falta de continuïtat que tenien els instants de talent de Deulofeu. “Una més”. Però primer, la primera.