Barça
Esports Barça 09/05/2019

El projecte esportiu del Barça, a debat

El club, amb tres secretaris tècnics diferents els últims quatre anys, reformula la planificació d’una plantilla qüestionada per les desfetes a la Champions

i
Albert Nadal
3 min
L’onze titular del Barça que dimarts va ser golejat a Anfield.

BarcelonaDesprés del final del partit a Anfield, quan els quatre gols encaixats pel Barça encara ressonaven més que el You’ll never walk alone que entonava l’afició del Liverpool, Josep Maria Bartomeu va dir que venien “uns dies difícils”. Malgrat tenir ja la Lliga al sac i una nova final de Copa per disputar, la desfeta majúscula a la Champions i com es va produir han sacsejat un projecte esportiu que el club veia com a guanyador i que ara està immers en una profunda revisió i reflexió, després de quatre temporades sense arribar a una final europea.

Són diversos els factors que cal revisar d’un projecte esportiu amb cares noves des de l’estiu passat, quan a la secretaria tècnica Robert Fernández va ser substituït per Éric Abidal, que s’estrenava en el càrrec, i el seu adjunt, Ramon Planes, sota la supervisió de Pep Segura, mànager esportiu de futbol des del 2017. Un equip encarregat de treballar, juntament amb Ernesto Valverde, per construir la plantilla, establir la metodologia a seguir i planificar els fitxatges amb l’última paraula de Bartomeu.

En els gairebé quatre anys del mandat de Bartomeu hi ha hagut diversos canvis en la direcció esportiva, i la creació del càrrec de mànager esportiu de futbol. El gener del 2015, després de perdre a Anoeta, els plats trencats els va pagar el director esportiu Andoni Zubizarreta, mentre que Carles Puyol, el seu adjunt, va presentar la dimissió. Mesos més tard, al juliol, amb Bartomeu reelegit després de guanyar el triplet, va incorporar Robert Fernández, no amb el càrrec de director esportiu, sinó com a secretari tècnic. Dos anys després, el juliol del 2017, Pep Segura va ser nomenat nou mànager esportiu de l’àrea de futbol, una posició que el convertia en el màxim responsable de la gestió esportiva abans d’un estiu que acabaria sent convuls per l’episodi de la marxa de Neymar al PSG. La inesperada baixa, la va haver de gestionar Ernesto Valverde en el seu primer curs a la banqueta del Barça. No van ser els únics canvis aquell any, perquè a l’octubre l’executiu Albert Soler, llavors director d’esports professionals, va ser apartat de l’àrea de futbol. Al final del curs següent, amb la desfeta de Roma, el cap de turc va acabar sent Robert Fernández: Bartomeu va decidir no renovar-li el contracte.

Molts canvis en quatre anys, que han dibuixat un context poc estable per escriure un relat que giri al voltant d’un estil que, malgrat que encara s’esgrimeix com a bandera característica del Barça, fa temps que damunt la gespa ha mutat: si bé no s’ha convertit en una deriva en els principals tornejos domèstics, sí que s’ha fet evident les últimes temporades a Europa lluny del Camp Nou. Malgrat tenir una estructura farcida sota el paraigua del que s’anomena direcció esportiva, el rumb de l’equip fa diverses temporades que s’allunya del model Barça.

La involució de l’estil

L’estil (una paraula tan clara en l’imaginari col·lectiu culer que no cal adjectivar-la) no es va abandonar en l’eliminatòria contra el Liverpool, sinó que ha sigut la tònica al llarg de tot el curs, però també dels últims anys. En l’última dècada, des de la marxa de Guardiola, cada entrenador ha tingut filosofies diferents, accentuant-se amb l’any gris del Tata, un tècnic que va passar pel club sense acabar d’entendre ben bé què hi feia. Després va arribar el Barça del trident amb Luis Enrique, en què, sota el parany de “guanyar en imprevisibilitat”, el mig del camp es va anar difuminant. Aquell equip va guanyar un triplet però amb el temps va continuar mutant cap aquí i s’ha traduït en desfetes europees. Neymar, una pota indiscutible d’aquell trident, se’n va anar i molts dels jugadors que formaven part d’aquella columna vertebral han anat sumant anys a les cames. De fet, un dels factors que el club preveu com a argument de la debacle a Anfield és la càrrega de minuts de pesos pesants com Piqué, Busquets, Suárez (intervingut del seu genoll dret), Rakitic i Alba. Messi ha descansat més, però fiar-ho tot a Messi, en lloc de generar-li un bon context, és un error que s’ha vist exemplificat amb l’Argentina. Uns futbolistes que, mirant d’aplicar el pla de jugar al contracop, van topar amb un especialista en aquest guió com el Liverpool.

De Jong, l’única certesa

A més del fitxatge sabut de De Jong, el club treballa per incorporar un central -De Ligt ocupa la pole -, un lateral esquerre i un davanter en un estiu en què els noms de Griezmann i fins i tot el de Neymar, segons RAC1, seran damunt la taula. Tot plegat, amb el debat sobre la continuïtat de Valverde i d’alguns jugadors, com Rakitic, que fa temps que apareix a les travesses per sortir del club, i Coutinho, un nom que genera maldecaps.

stats