El protagonista inesperat de la festa
BarcelonaA veure qui és el guapo que s’atreveix a dir “jo ja ho deia” a l’hora d’analitzar que és científicament demostrable que el Barça pot ser campió de Lliga. Ni en una nit de clarividència etílica al més pur estil d’Otra ronda, pel·lícula danesa oscaritzada fa quatre dies, hauríem pogut confiar en el miracle. En una temporada en què la fe i l’èpica han marcat el dia a dia de l’equip, ves per on, la quimera s’ha tornat tangible i només 90 minuts separen el somni de la realitat de ser líders. Aleshores serà quan, segons Koeman, el Barça ja es podrà creure amb el dret de sentir-se favorit per guanyar el títol de la regularitat. Regularitat! Un concepte que sembla una broma irònica per a un equip que ha sobreviscut a batzegades, aguantant un club sense estabilitat.
La metàfora seria la d’un individu deprimit, que li ha perdut el pols a la vida i s’ha quedat sense ganes de fer res. Lisboa, burofax, Bartomeu. I què més? Màgicament, és arrossegat pels seus i es va alliberant dels turments. “Surt, t’anirà bé, et distrauràs”. No hi havia cap mena d’expectativa, però, precisament per això, acaba sent el protagonista de la festa quan ningú no s’ho plantejava. Segurament qui encarna a la perfecció aquest personatge és Messi: la trajectòria de l’equip ha estat un mirall del seu estat d’ànim des que el 20 d’agost va comunicar-li a Koeman la seva intenció de marxar. L’entrenador neerlandès tindrà el mèrit d’haver tocat les tecles perquè tornés a gaudir. I en aquesta festa, pot acabar sent el convidat de pedra Simeone, el típic secundari que ho tenia tot de cara per triomfar, però que ara té els ulls dins d’un bourbon sense gel, com un perdedor de western que veu que ha desaprofitat totes les oportunitats que tenia a la partida de pòquer.
Com cantarien els Manel, “ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí”. Amb la retallada heroica de punts ja s’ha fet el més difícil: ara és el moment de demostrar que no hi ha vertigen, que les cames no tremolen i que la pressió no és una enemiga per a qui vol ser campió. Després de tants disgustos, el Barça té un altre aire i no hi ha lloc per fer el préssec: ens mereixem tots plegats un final feliç, una joie de vivre que serveixi d’epifania catàrtica, amb Messi marcant-se una escena musical digna de Mads Mikkelsen. Encara que després de com haurà anat tot plegat, no és descartable que Koeman deixi aparcat l’estoïcisme habitual i sigui ell qui balli amb la merescudíssima ampolla de cava celebrant aquesta situació inesperada.
