El secular tremolor de cames
El barcelonisme fa uns salts mortals enrere dignes de circ. Aquests dies certifiquem que els vells tics col·lectius no han desaparegut després dels èxits acumulats. Qui esperés un canvi d'ADN capaç d'esborrar el secular pessimisme després dels anys triomfals va arreglat. Torna a estar de moda el derrotisme entre la parròquia, arriba el Madrid i tot és tremolor de cames. Un sentiment gens exagerat perquè, al cap i a la fi, qualsevol té ulls a la cara, ha vist quatre partits de futbol i sap que, amb aquest entrenador, resulta inviable anar gaire lluny.
Que Koeman encara mani és l'últim caramel enverinat col·locat al personal pel gran prestidigitador Bartomeu, amo d'un supermercat farcit de llepolies emmetzinades traspassada als culers a preu d'or. El càstig heretat no s'acaba mai i els amics de l'entrenador neerlandès, quatre gats tossuts, denuncien que el famós entorn se'l vol carregar. Quin entorn? Si són ells, l'entorn definit per Cruyff! Després d'anunciar als quatre vents que això és el que hi ha com si ell fos un gran tècnic, cada cop que Koeman bada boca aconsegueix que pugi el pa. Es va mostrar molt content després del tràngol contra el Dinamo, just quan la seva proverbial mala lectura del joc havia rebaixat el rendiment inicial de dolent a pitjor. Amb un equip tan poc treballat, feble i orfe de virtuts col·lectives, resulta impossible predir com arribarà el club a final de temporada si no es prenen decisions immediates. Just el pas que Laporta no sap per on afrontar.
Per voluntat d'aquesta directiva no hi ha entrenador pont a la casa que permeti acabar el curs dignament i planificar, per exemple, l'arribada d'un Ten Hag capaç de treure el bo i millor d'aquesta plantilla i evitar, entre tantes escenes dantesques, que Frenkie de Jong aparegui com un migcampista vulgar, un empobriment que té gairebé mèrit d'aconseguir. Mentre exercitem la paciència amb mitjanies irrecuperables com Philippe Coutinho o ens esparverem amb el galtes d'en Dembélé i la seva insistència en prendre'ns el pèl i els quartos, deplorem que no hi hagi al filial el relleu lògic, perquè l'entrenador va ser fitxat per amistat i no per afrontar una situació tan previsible com aquesta.
Ve el Madrid i el barcelonisme es neguiteja al veure's just i fluix, però no fatal, com transmet un onze malgirbat i més mal conduït. Tocaria posar els fonaments de la resurrecció anunciada per Laporta i només certifiquem que som on érem: atrapats per falta de decisió i alternatives amb l'entrenador. Per això, ve el Madrid i tot és ai, ai, ai.
