Barça

Els secundaris, protagonistes per un dia (5-0)

Un Barça ple de cares noves goleja el Múrcia a la Copa enmig d’un ambient festiu a la graderia

Gerard Piqué, quan va veure que Ernesto Valverde el canviaria per evitar lesions, va abandonar la posició de central, com fa de tant en tant, va incorporar-se a l’atac i, després d’obrir la pilota amb encert a la banda, va acabar rematant la jugada ell mateix. Era el 2-0 contra un rival de Segona B, el Múrcia, en una eliminatòria sentenciada. Però Piqué va celebrar-ho amb aquella rialla de nen entremaliat -que tants maldecaps devia provocar fa anys als seus pares- buscant la complicitat dels seus companys i va provocar l’eufòria dels centenars de joves que hi havia a les graderies. Per un dia, per a molts nens d’ulls brillants, Piqué no era una imatge en una pantalla. Era allà, a pocs metres, abandonant el terreny de joc després d’haver fet un gol.

El Barça va tancar l’expedient d’una eliminatòria de la Copa sense història de la millor manera, sent positiu i aprofitant un escenari incòmode, pel fred, el rival i l’horari, per poder treure conclusions positives. Va ser un vespre de futbol diferent, amb centenars de joves convidats pel club dins de la jornada solidària. Si els jugadors suplents que Valverde va fer jugar van aprofitar la seva oportunitat, ahir a l’estadi no hi havia res més bonic que girar la mirada i veure ulls plens de felicitat de nens que normalment no poden ser en una graderia en què, en partits de Lliga, seure-hi és massa car. No hi eren Messi, Suárez ni Iniesta, però el Barça va fer un petit pas endavant com a col·lectiu. I quan Aleix Vidal va marcar un bonic gol de cap, Valverde, revisant les estadístiques, va veure que ja han fet gol 15 jugadors diferents, aquesta temporada. Al Barça de Messi, el col·lectiu és clau.

I això malgrat que el partit contra el Múrcia tenia especialment gràcia per als que s’estrenaven. La màgia de la primera vegada al Camp Nou, de poder cridar el primer gol i d’entrar, amb nervis a la panxa, per les escales d’una estructura gegant que segueix impressionant aquells que no la solen trepitjar. La màgia de jugar-hi per primer cop, com en el cas d’Oriol Busquets. L’encís de sentir-se gran per primer cop, com aquell dia en què els pares no t’envien al llit quan s’acaba un sopar i comencen les converses serioses. L’emoció del primer gol al Camp Nou, com li va passar a un Arnaiz que va abandonar Valladolid per viure dies així. Els gols d’un Barça una mica lent a la primera part, i més despert a la segona, van anar sent enregistrat pels telèfons dels joves que hi havia a la graderia, convertits en anècdotes compartides en grups de WhatsApp amb aquells que no hi eren.

Els joves, però, solen veure les coses més grans de com són, i aquells ulls carregats d’il·lusió veien un partidet de futbol amb ben poc sentit. Una tornada d’una eliminatòria de Copa contra un equip de Segona B. En un futbol europeu en què gairebé tothom juga la Copa a partit únic, a Espanya se segueix estirant la competició, per fer diners, d’una manera que té ben poc sentit. A la vida, tot sempre té una part bona, fins i tot quan neix d’un despropòsit com l’organització de la Copa espanyola. I Valverde va poder donar minuts a Cillessen, galons a Denis Suárez i oportunitats per seguir fent gols a Alcácer. Era un vespre fred contra un rival poc atractiu, en què un equip ple de suplents va demostrar que mereix una oportunitat al Barça jugant amb molta més concentració, per exemple, que el Reial Madrid contra el Fuenlabrada unes hores abans. Amb Piqué, que venia de descansar a Mestalla, jugant com a titular amb el braçal de capità, al costat d’un Vermaelen que de mica en mica oblida els mesos de treball solitari i frustrant, el Barça va sortir bastant endollat. Denis Suárez va rebre l’encàrrec de liderar els atacs, amb Aleix Vidal per la dreta i Deulofeu per l’esquerra. Aleñá, que ja sabia què era marcar en partits així, jugava amb llibertat pel mig, darrere d’un Alcácer que va aprofitar la primera ocasió local per marcar, amb oportunisme, el primer gol, de cap. El Múrcia es va limitar a intentar evitar la golejada i va aconseguir fer del primer temps un espectacle difícil de pir per a aquells que solen anar al Camp Nou.

El partit, però, va animar-se a la segona, quan el Múrcia ja no arribava a temps per posar el peu i els jugadors del Barça van atacar amb més profunditat. David Costas va entrar per Piqué, i Arnaiz, que ja havia brillat a l’anada, per Semedo. I els gols van anar caient. Primer Piqué, abans del canvi; després, Aleix Vidal amb un gran cop de cap; més tard, Denis Suárez, amb una gran jugada, i finalment, Arnaiz. Cinc gols per tancar l’expedient de la Copa sense gols en contra i permetent que els actors secundaris, per un dia, se sentissin protagonistes. Ben cert és que no era el millor cartell, però poder sentir veus de nens i adolescents corejant els seus noms té valor. Més del que pot semblar. Un estadi sense il·lusió ni joves no és un estadi.

Bona assistència i incident amb radicals

Els 68.775 espectadors suposen un rècord d’assistència en partits en què se celebra la Diada del Soci Solidari, i superen els 67.703 del 2015 contra el Villanovense (67.703). El club va convidar aficionats de més de 2.000 entitats socials que treballen per la integració i per millorar la vida de persones en risc d’exclusió social. La taca del partit va ser l’expulsió d’una vintena de radicals que van situar-se a prop de l’Espai d’Animació i van fer salutacions feixistes i amb simbologia dels Boixos Nois.

Etiquetes

Més continguts de