Els temps estan canviant

BarcelonaHa costat, però alguna cosa es mou al Barça a partir del talent dels que hi estan al timó, tant a la gespa com als despatxos. Xavi es va dibuixant cada vegada més com un entrenador de llarg recorregut, mentre Mateu Alemany fa mans i mànigues imaginatives per potenciar les necessitats de l’equip entre les limitacions extremes que té el club. El Barça de postguerra es rebel·la, vol aixecar el cap i ho té a tocar. El clàssic de Riad va ser una metàfora de la lluita tossuda que té l’entitat contra les seves circumstàncies, que l’emmanillen i la frenen. Però, sobretot a partir de la pilota, el Barça cada cop dona més arguments per pensar que la llum al final del túnel està arribant. La millor notícia és que l’equip ja comença a competir en escenaris grans. ¿Qui li havia de dir fa unes setmanes a Xavi que tindrien el Reial Madrid –que havia de guanyar per golejada– contra les cordes? 

L’entrenador somiava en un triomf davant dels blancs per poder tenir un momentum màgic i efectista que certifiqués el salt endavant que estan protagonitzant d’una manera palpable. Xavi comença a necessitar-ho. Vol tenir una mena de prova científica que validi el procés de reconnexió futbolística que està liderant, i el punt d’inflexió anhelat i merescut no acaba d’arribar com a ell li agradaria. En aquesta recerca de certeses empíriques, va entrar a la sala de premsa frustrat però orgullós de la imatge demostrada pels seus. Després d’uns anys erràtics sense rumb s’està tornant a instal·lar la filosofia del com, i perdre de la manera com ho van fer al King Fahd Stadium és millor que moltes victòries buides sense ànima. La mà de Xavi és a tot arreu i, a diferència d’èpoques passades no gaire llunyanes, la batuta de la banqueta demostra ser determinant per canviar el sentit dels partits.

Tot plegat amb Ferran Torres acabat d’aterrar i amb dos retorns diferencials que es podrien considerar dos fitxatges del mercat d’hivern: el golejador lluminós Ansu i l’omnipresent Pedri. Si el clàssic fos d’aquí un parell de setmanes, parlem-ne, Carlo. I també que prenguin apunts alguns companys blaugranes, perquè amb la reaparició del canari i la fam fiable de Gavi i Nico, De Jong s’haurà de posar les piles per ser considerat indiscutible. La banda sonora del Barça s’està tornant interessant i, malgrat que diumenge tocarà seguir la final de la Supercopa per la tele, és una evidència que els temps, per fi, estan canviant. Algú li hauria de dir a Xavi que el punt d’inflexió del Barça és ell.