La Recopa de Basilea: Un títol que va valer per mil

BarcelonaEren altres temps. Una època en què el Barça començava a deixar enrere el blanc i negre per convertir-se en un equip en color. Una època en què el club, gegant a Catalunya i respectat a Espanya, amb prou feines era conegut a Europa. Una època en què encara no es feia servir la paraula màrqueting, no existien les plataformes digitals i amb sort es televisava algun partit a la setmana. Una època en què els jugadors podien passejar-se per les Rambles com un barceloní més. Una època en què agafar l’avió era un luxe i un viatge low cost volia dir anar amb autocar. Una època en què no es parlava de la Champions, sinó de la Copa d’Europa. Per classificar-s’hi calia guanyar la Lliga i el Barça en guanyava ben poques. Una època en què existia la Recopa, una competició que només es podia jugar si s’havia guanyat la Copa, un títol que avui sembla de tercera però que abans era la repera. Sembla que estiguem parlant de la prehistòria, però només han passat quaranta anys. Avui es compleixen quatre dècades exactes del dia que el Barça va guanyar el seu primer gran títol europeu des de les Copes de Fires dels anys seixanta. El 16 de maig del 1979 l’equip aixecava a Basilea la seva primera Recopa d’Europa.

D’aquella final es recorda la victòria per 4-3 contra el Fortuna Düsseldorf. Un partit que havia acabat 2-2 amb els gols de Tente Sánchez i Asensi, i que es remataria a la pròrroga amb dianes de Rexach, que abans havia fallat un penal, i Krankl, que viatjava a Basilea pocs dies després que la seva dona hagués patit un accident de trànsit greu. Es recorda que els blaugranes van tenir mala sort amb les lesions: Heredia no va poder jugar, Migueli ho va fer infiltrat i Albadalejo es va trencar els creuats a la segona part. Es recorden els nervis i el patiment. Però sobretot es recorda per la presència de 30.000 aficionats del Barça a Basilea. El primer desplaçament massiu de la història del club.

“A Suïssa estaven molt espantats i fins i tot algunes botigues van tancar. 30.000 aficionats en una ciutat com Basilea no era normal. Pensaven en els hooligans anglesos i a l’hora de la veritat el comportament va ser exemplar”, recorda Vicente Tente Sánchez. Al final, les autoritat suïsses van acabar felicitant l’expedició blaugrana pel civisme, tant dins com fora del camp. Una afició que, en bona part, va viatjar en autocar.

300 autocars i 2 nits a la carretera

Basilea no tenia prou capacitat hotelera per acollir 30.000 seguidors i molts tampoc podien permetre’s aquest luxe. Així que el gruix de seguidors va sortir de Barcelona el dia abans del partit i van tornar just després de la final. Dues nits dormint a la carretera, en un dels 300 autocars. Nicolau Casaus, vicepresident primer, va renunciar al viatge amb avió que corresponia a jugadors i directius per fer-lo amb els seguidors. “Era una cosa mai vista. Va posar-se al primer autocar i semblava Moisès obrint camí”, recorda entre rialles Joan Gaspart, aleshores vicepresident segon del club. “Era espectacular veure els ponts de la Meridiana o de l’autopista plens de gom a gom per acomiadar els autocars. Era com si anéssim a la guerra. Crec que mai més hem tingut un comiat així. Aquell dia es va demostrar que el Barça és un club diferent”.

El Sankt Jakob Park d’avui, remodelat i modern, no té res a veure amb l’estadi vell i rònec que va acollir la final. “No complia els requisits per acollir una final, ni per les graderies ni pel terreny de joc”, denuncia Tente Sánchez, que va tornar-hi fa unes setmanes amb motiu d’un reportatge de Barça TV que s’emet avui mateix. Ara s’entra al terreny de joc per una de les porteries, però abans es feia des del mig del camp. I la primera imatge dels futbolistes va ser la d’un lateral ple a vessar de senyeres i banderes del Barça. “Nois, avui no podem fallar”, va dir el capità, Joan Manuel Asensi, als seus companys. I no van fallar.

La Recopa es va celebrar desmesuradament. A Basilea, amb Mary Santpere amenitzant la festa a l’hotel. I a Barcelona, on l’endemà un milió de persones van sortir al carrer per rebre l’equip. Però en realitat havia estat una mala temporada. Era la primera de Josep Lluís Núñez com a president, l’equip acabava cinquè a la Lliga i l’entrenador Lucien Müller se n’anava al carrer -Quimet Rifé prenia el relleu- després que el València eliminés el Barça a la Copa, remuntant a Mestalla (4-0) el 4-1 de l’anada. “Va ser un títol molt important en una temporada molt difícil”, resumeix Tente Sánchez. La Recopa va portar il·lusió al llarg de l’any als culers, que vivien contra l’Anderlecht la primera nit màgica al Camp Nou, quan van remuntar el 3-0 de l’anada i es van classificar als penals.

Les anècdotes de la final

Gairebé tots els protagonistes d’aquella Recopa es van reunir diumenge passat en un dinar organitzat pel Barça. Un dia per recordar anècdotes d’un títol “que avui pot semblar poc important però que en aquell moment semblava la Copa del Món”, explica Gaspart, protagonista d’una de les vivències: amb 4-3 al marcador, va veure els últims vuit minuts ajupit a la llotja, al costat de Casaus, que li indicava amb la mà si tenia la pilota el Barça o el Fortuna. “Em deia que el Barça atacava i quan vaig veure la repetició vaig veure que era mentida. Em va enganyar perquè no patís!” L’altra anècdota, la de Luís de Carlos, president del Reial Madrid: era a la llotja amb un pin del Barça i va baixar als vestidors a felicitar els jugadors. ¿Algú s’imagina Florentino Pérez en una final de Champions amb un pin del Barça a l’americana?