Toca-la una altra vegada
L’any I després de Messi continua sent traumàtic per més que n’obviem l’absència quan analitzem el dia a dia del joc del Barça. És com quan hi ha una ruptura sentimental: com menys mencionis el nom de l’altre, millor. Així no corres el risc de posar-te melancòlic o d’empipar-te: seria com demostrar que no ho tens tan superat com creus. I ara! Mentre el Barça transita per terrenys emocionalment pantanosos, en una resurrecció lenta i plena d’obstacles, ell és a París jugant la Champions. Messi no ha abandonat l’elit ni el glamur del llençol de les estrelles que voleien, per molt que ho faci amb cara de pomes agres i veient com qui marca les diferències ja és un altre. Aquell 8 d’agost del 2021, tant ell com el Barça sabien que la realitat s’enduriria de manera immediata, en un salt cap a una dimensió desconeguda. Especialment per al club blaugrana, que és a les portes d’estrenar-se en una competició que voldria no haver de jugar mai.
Per això, en aquest compte enrere cap a l’Europa League, el discurs de Xavi és gairebé el d’un psicòleg que imparteix un taller de teràpia col·lectiva, perquè les ferides encara fan mal i tot plegat està costant molt d’assumir. És l’única opció que té: convèncer tothom perquè pugi al carro i se’l senti seu, des de les graderies, passant pel vestidor, i també a la llotja. Arrufar el nas i fer-se el digne, a aquestes altures de la pel·lícula, no funcionarà. Menystenir la nova normalitat europea seria un error de càlcul perquè, com diu Xavi, és una gran oportunitat per iniciar el retorn a allà on toca ser. En el fons, quan l’entrenador fa pedagogia perquè a ningú li faci mandra trobar-se en aquesta tessitura, també se l’aplica a si mateix. No hem d’oblidar que va agafar les regnes de l’equip quan el mal ja estava pràcticament fet.
Això sí, guanyar l’Europa League no ha de convertir-se en un factor de pressió –ni tampoc de distracció–, sinó en una motivació accessòria més enllà de l’objectiu prioritari, que és quedar entre els quatre primers de la Lliga. Que l’aprofitin els talents joves per madurar i Xavi per experimentar alternatives a peces inamovibles com, per exemple, Busquets. Per molt que ens diguin que no ho és, les temporades de transició serveixen per a això: créixer. Mentrestant, que la música de la Champions no ens faci ràbia. No cal que, quan veiem Messi per la tele jugant-la, ens convertim en Humphrey Bogart maleint la melodia del piano de Casablanca. Tant de bo aviat puguem tornar a dir: “Toca-la una altra vegada”.
