Bartomeu: negligència o delicte?
La gestió de govern de Bartomeu genera molta curiositat fins i tot entre la gent que no ha estat mai interessada en saber res sobre el Barça. “Per què actuava així? Ho va fer expressament o és que era un incompetent?” T’ho pregunten persones amb qui normalment parles de cinema o de llibres, però que ara mateix se senten tan atretes per la psicologia del personatge que es deixen endur pel morbo de saber què barrinava aquell cervell, com si posessin un capítol de Crims. No saben si comparar l’expresident amb el dolent fred i maquinador d’una sèrie de mafiosos o bé amb el sapastre d’una comèdia que no pot evitar que algú l’enxampi fent una malifeta. La veritat és que està a punt de fer un any de la seva dimissió i encara costa entendre què li passava pel cap, mentre se succeeixen les exposicions dels seus draps bruts per tot arreu, arribant fins i tot a l’extrem de constatar que deixava entrar el públic al Camp Nou sabent que queia a trossos literalment.
Bartomeu, imputat pel cas Barçagate i a l’espera que la magistrada del jutjat d’instrucció número 13 el citi a declarar al costat de la seva mà dreta, Jaume Masferrer, actua com si estigués a casa llegint, astorat i fent que no amb el cap, el que escriuen sobre ell. Se’n fa creus, com si en la seva realitat paral·lela ell se n’anés a dormir pensant que va fer el millor per al club en tot moment. El que està comprovat és que el que més l’indigna és veure com la junta de Laporta l’ataca utilitzant com a arma l’herència econòmica que es van trobar el 17 de març, quan van aterrar a les oficines del Camp Nou. Això sí, Bartomeu no es defensa parlant públicament -perquè segurament hi sortiria perdent-, sinó que ho fa emetent comunicats espessos -ja en van dos- per intentar desmentir amb les seves xifres tot allò que els nous dirigents de l’entitat li retreuen i col·loquen a la seva parcel·la.
Que els números també són interpretables ja ho vam aprendre a partir del 2003 amb la diferència de criteris entre Laporta i Gaspart i tota la guerra que va venir després, que encara marca el rerefons dels conflictes de poder al Barça. De fet, ja vivim de ple un nou capítol d’aquesta història pendular que no ens abandona i que ara reclama tota l’atenció lògica. Però que vagi amb compte Bartomeu, que això no només va de llibres de comptes que no quadren, comissions estranyes o factures sospitosament trossejades. La fina línia que separa la negligència del delicte a estones sembla desdibuixar-se.
