Bàsquet - NBA

Craig Hodges, la veu negra que ningú va voler escoltar

Un llibre recorda la història del jugador de la NBA que va ser vetat pel seu activisme social

"Quan vaig començar a cobrir la NBA com a periodista, l'any 2003, preguntava als jugadors per què no eren més els que utilitzaven la seva rellevància cultural per defensar causes socials. Les respostes eren diverses, però sempre em deien: «Ningú vol ser Craig Hodges»". David Zirin, editor de la secció d'Esports del diari The Nation, resumeix per què durant molts anys els jugadors de la NBA no van aixecar la veu per reivindicar aspectes socials. La força del #BlackLivesMatter actual era impensable fins fa ben poc.

Hodges és un dels tiradors de tres punts més fiables que mai ha tingut la NBA. La seva punteria li va permetre guanyar tres edicions consecutives del torneig de triples que habitualment se celebra durant l'All-Star. El seu rècord de 19 encerts consecutius encara continua vigent. Després de guanyar un anell de campió amb els Chicago Bulls de Michael Jordan, l'escorta es va presentar a la recepció oficial de la Casa Blanca vestit amb un dashiki blanc, una vestimenta tradicional de l'Àfrica. El jugador va entregar una carta de vuit fulls a George Bush en què l'empenyia a combatre el racisme i la desigualtat econòmica. Aquella temporada el seu equip va repetir èxit, però la seva franquesa li va sortir cara i cap franquícia de la NBA va decidir oferir-li un contracte. Com va passar uns anys després amb  Colin Kaepernick, els equips van tenir por. Itàlia, Turquia i Suècia van ser algunes de les destinacions de segon nivell a les quals va haver de continuar amb la seva carrera professional. 

Hodges, que no apareix al documental The last dance (Netflix), va ser un activista i portaveu sindical que va iniciar un boicot contra Nike per no redistribuir els seus beneficis entre la comunitat afroamericana. A més, va demanar un pla de pensions per als jugadors i va criticar enèrgicament la brutalitat policial arran d'una pallissa que va rebre Rodney King. La situació admet molts paral·lelismes amb les protestes actuals pels assassinats de George Floyd i  Breonna Taylor, però en aquell moment el jugador dels Bulls es va quedar sol. Ningú va secundar-lo. Hodges, que va mantenir reunions amb Nelson Mandela, Coretta Scott King o Jim Brown, va usar la seva posició pública per denunciar la desigualtat i lluitar per la defensa dels drets de la comunitat afroamericana, però la seva veu mai va ser escoltada. La seva història apareix resumida a Tiro de larga distancia, un llibre que l'editorial Capitán Swing acaba de publicar en castellà.

Hodges es va criar a una casa de Chicago Heights on 13 persones compartien el mateix sostre. La seva mare, de fortes conviccions socials, el va fer anar a una manifestació quan tan sols tenia cinc anys. "No recordo res de qui va guanyar què als Jocs Olímpics de Mèxic 1968. El que sí que recordo és tenir vuit anys i veure la imatge de Tommie Smith i John Carlos aixecant el puny amb la salutació del Black Power", diu Hodges, que va intentar utilitzar l'esport per reclamar justícia social, però no va aconseguir la complicitat de Jordan. La gran estrella de la NBA sempre va esquivar els temes polèmics. L'any 1996 el jugador va posar una demanda contra 29 franquícies de la NBA per rebutjar-lo, en què argumentava que l'haver estat públicament pro-afroamericà li va tancar la porta de la lliga. Hodges va posar l'exemple de l'assistent dels Bulls, Jim Cleamons, que li va reconèixer els motius. "Als equips no els agraden els comentaris que has fet sobre les obligacions dels jugadors negres i tenen por de ser interpretats com anti-Jordan".

"Tot i que el 75% dels jugadors eren negres, a la NBA un no podia defensar obertament que ajudar la comunitat negra era part de la seva missió personal. L'actuació en termes racials o l'acció política havia de fer-se en secret", assegura Hodges, que va ser un incomprès de la seva època.

Boicot sense complicitat

Hodges va intentar utilitzar l'All-Star o el primer partit de les finals per fer una aturada antiracista, però no va trobar cap complicitat.  Uns anys després, les coses han canviat. Els jugadors de la NBA s’han mullat aquesta temporada més que mai per fer bandera de la lluita contra el racisme i van arribar a paralitzar la competició durant tres dies. “No és un moviment, ser negre no és un moviment, sinó que és una forma de vida. És el camí que segueixes en la teva vida. Quan et lleves i ets negre saps que per cada pas que qualsevol altre faci, tu n’has de fer cinc més. Saps que has de recórrer deu iardes més per arribar a la línia d’arribada”, assegurava LeBron James. Els jugadors de la NBA van poder escollir entre 29 consignes contra el racisme per lluir a les samarretes, i a la pista de joc hi ha sobreimpressionat el lema Black Lives Matter. “Tot això ens fa més forts, ens dona més poder, ens fa únics i ens uneix. No m’agrada la paraula  moviment  perquè, desafortunadament, als Estats Units i a la societat no hi ha hagut un moviment per a nosaltres”, recordava l’estrella d’uns Lakers que aspiren a l’anell de campions.

L'assassinat de George Floyd va empènyer els esportistes a posicionar-se. “Volem que els policies que van cometre un crim siguin arrestats. Nosaltres, com a jugadors de la NBA, volem que tothom sàpiga que ho sentim i que volem justícia. Es tracta d'això. El que és correcte és correcte i el que està malament està malament. I la situació és dolenta, segons el meu punt de vista, i també el de molta gent no només aquí, perquè m'hi jugo alguna cosa que passa el mateix a tot el món”, resumia James, tota una icona social. 

Alguns esportistes europeus s'ho miren amb enveja.  "Als Estats Units són capaços de separar i de diferenciar l’esportista de la persona. Com a persona, tots tenim les nostres preocupacions i així hauria de ser en qualsevol situació. Els esportistes tenim tot el dret a fer-ho i ells han sabut utilitzar les seves plataformes per tenir un poder molt gran. Estan aixecant la veu sense pensar en els diners, per convicció i per ser coherents amb la seva filosofia", explica Pau Ribas, un dels pocs jugadors de la Lliga Endesa amb veu pròpia sobre els problemes actuals.