Sonja Vasic: “Si soc a l’Spar Citylift Girona és per recuperar la connexió amb el bàsquet”

GironaNingú s’hauria imaginat mai que una jugadora com Sonja Vasic (Belgrad, 1989) podria formar part de la plantilla de l’Spar Citylift Girona. Amb un palmarès increïble, la sèrbia ha aterrat a Fontajau amb l’objectiu d’ajudar l’entitat a fer un pas més en una temporada plena d’exigència. La visita de l’Asvel (19.15 hores, Esport3), en el debut de Marta Xargay i ja sense Brittney Sykes, rescindida, s’intueix clau en la lluita per l’accés als quarts de final de l’Eurolliga.

Girona t’ha rebut amb entusiasme.

M’encanta aquesta ciutat, té un gran estil de vida. Estic acostumada a un ambient diferent, un pèl més fred, dels anys que he passat a Rússia. Allà t'estàs moltes hores tancada al pis, i això fa que la qualitat del temps disminueixi. Aquí puc anar a passejar a qualsevol hora. Malgrat que encara no he tingut temps de descobrir-ne tots els racons, sento que s'hi respira una energia diferent. Fins i tot el contacte amb les persones, que em transmetem la sensació que fa molts anys que soc a Girona i realment només fa algunes setmanes que hi he arribat.

En quin moment es trobes?

Ja he fet tot el que volia fer, en l’àmbit esportiu: he guanyat moltes coses, he signat grans contractes i he tingut incomptables experiències. Ara vull ser feliç i aquest club m’ho permet. Això no vol dir que no vulgui guanyar més, eh! Soc una persona extremament competitiva, odio perdre. Em pico molt, quan fem jocs als entrenaments; perquè vull sortir-me amb la meva. Però és cert que potser no em passarà com a Praga o a Kursk, en què només perdíem tres partits a l’any. Sobretot a l’Eurolliga, que és una competició molt complicada.

I com li dius, a la teva mentalitat guanyadora, que potser no guanyarà tant?

Que guanyar no és tan important. Evidentment que treballem per guanyar i que se’ns valora per això, però vaig sentir que havia perdut la part de divertiment que cal tenir perquè les coses et surtin com pretens. De què serveix guanyar si a la pista no somrius? Arriba un punt en què només és una feina i ens oblidem de la sort que tenim de poder-nos-hi dedicar professionalment. He viscut per entrenar-me, competir, superar-me i guanyar les 24 hores del dia, i vull canviar-ho perquè els últims anys de la meva trajectòria s’assemblin a la infantesa, en què jugava per passar-m’ho bé. Si soc a l’Spar Citylift Girona és per recuperar la connexió amb el bàsquet.

T’agrada que la gent esperi tantes coses de tu?

Ho entenc, però ningú espera més de mi que jo. Llavors ho relativitzo una mica. He lluitat molt per tenir tot el que tinc. El meu pare és molt reconegut a Sèrbia i, quan era petita, havia de sentir a dir que si jugava era perquè ell m’havia fet un lloc. A la meva germana li va passar el mateix. Per coses així sempre m’he dit a mi mateixa que, si podia donar més del que tinc, ho faria; perquè ningú em regalaria res. Havia de sortir d’aquest estigma i deixar de ser la filla d'algú per ser jo mateixa. He hagut de pencar, pencar i pencar. Mai he sigut una jugadora que arribés sense esforç a un partit i anotés trenta punts. La pista ha sigut el lloc secret per evadir-me, allà on sempre m’he sentit còmode i he agafat confiança. Entrenant-me durament és com he après que les coses poden acabar bé.

L’exigència és altíssima.

Soc molt perfeccionista, sí. Fins al punt de passar-me dies sencers donant voltes a un error minúscul que sentia que no em podia permetre fer. Era asfixiant, ho reconec. Perquè és complicat créixer buscant la perfecció sabent que no existeix. A mesura que he madurat, he entès que ser perfecta a vegades significa estar al 80% perquè abans, fer un mal entrenament era la fi del món. Per això ara visc una etapa en què tinc molt present que, quan miro enrere, veig que he aconseguit molts més somnis dels que m'imaginava quan era petita, i que vull divertir-me fins a l’últim dia que jugui.

Retrobar-te amb Laia Palau i Marta Xargay deu ser fantàstic, doncs.

Molt, ni t’ho imagines. Perquè sempre em fixo en el cor de les persones, i no en els noms; i puc assegurar que són dues noies d’un perfil humà impressionant, més enllà del gran talent que tenen. Quan tingui 60 anys i necessiti solucionar un problema, les medalles o els títols no m’ajudaran. En canvi, sé que podré trucar a una amiga; perquè hi són sempre. No puc demanar res més per jugar els meus últims anys que compartir-los amb elles.

I si l’acabeu fent grossa a l’Eurolliga?

Tenim opcions de classificar-nos per als quarts de final, no podem pensar en més endavant. Veient com està el grup, tot quedarà obert fins a l’última jornada. Hem d’aprofitar el fet de jugar a Fontajau, perquè ens dona un factor addicional a favor nostre. A més, el nostre equip té ànima, al vestidor hi ha química. És un gran avantatge.