Bàsquet - Copa de la Reina
Esports Bàsquet 27/02/2019

Helena Oma: “Recordarem molt més l’estima de la gent que no pas quants títols hem guanyat”

Entrevista a la jugadora de l'Spar Citylift Girona

Jordi Bofill
4 min
Helena Oma, jugadora de l'Spar Citylift Girona

GironaInconformista per naturalesa, Helena Oma (Terrassa, 1996) està protagonitzant una ascensió meteòrica a l’Spar Citylift Girona, que desitja guanyar la Copa de la Reina, l’únic títol FEB que li falta al seu palmarès. El primer obstacle és el València, rival als quarts de final (17 hores, Esport3 i Teledeporte).

D’on li ve l’amor pel bàsquet?

Soc una persona a la qual sempre li ha agradat fer esport: he fet natació, atletisme, hip-hop... Però de ben petita el que em cridava l’atenció era jugar a escacs. Fins que em vaig quedar sense companys amb qui competir, perquè tothom ho deixava. Allà va aparèixer el bàsquet i, com que el meu germà hi jugava i sempre l’anava a veure, m’hi vaig apuntar. Només tenia vuit anys, però aquella elecció m’ha portat fins aquí.

Què li passa pel cap a una noia de 19 anys quan deixa l’Almeda, de Copa Catalunya, i es troba al vestidor de l’Spar Citylift Girona i a la Lliga Dia?

En tot moment he buscat progressar; ja ho sentia així quan vaig arribar a l’Almeda. És un sentiment que va amb el meu caràcter, que m’incentiva a voler créixer. Potser no m’esperava fer un salt tan gran, perquè la prioritat era acabar els estudis. Res era més important que això i poder-ho compaginar va ser determinant per venir a Girona.

Costa gestionar l’esport d’alt nivell amb la formació acadèmica?

És cert que, quan no et dediques professionalment a l’esport, tens més temps per invertir perquè no s’entrena tant. Quan et demanen rendiment ja és més complicat, perquè el dia a dia és més esgotador. Cursava un grau superior d’esports a Sant Cugat i aquí l’he estudiat a Banyoles. M’aixecava ben d’hora i anava a classe abans dels entrenaments, potser feia socorrisme a les vuit del matí i després em tocava córrer per anar a Fontajau.

Es va veure obligada a aturar-se a principis del curs passat per una lesió. Va ser difícil d’assimilar?

La lesió en si tampoc va ser tan greu, l’únic problema és que m’exigia parar i recuperar-me bé si no volia arrossegar-la. No em vaig preocupar més del compte, m’agrada ser valenta i no tenir por. Quan passes per un mal moment, mentalment has de dir-te que no passa res, que ho superaràs. Perquè, si t’angoixes massa, costa molt més tornar a la normalitat.

Un cop recuperada apareix el Cadí la Seu, on va jugar cedida el que quedava de lliga.

Vaig haver de decidir pràcticament en un dia. No puc negar que existia certa incertesa, perquè mai saps què et trobaràs quan marxes a un altre lloc. Però necessitava sentir-me bé, tenir continuïtat i demostrar la meva vàlua per jugar al màxim nivell. Els estic molt agraïda per donar-me una oportunitat.

Aquí torna a entrar en joc el factor psicològic.

Sí, perquè es podia interpretar com un pas enrere. Havia arribat a Girona, m’estava esforçant per tenir minuts i, de sobte, em toca marxar. Però no ho era, en absolut; i mai vaig pensar així. Va ser una bona decisió, sense dubte.

Ha viscut un munt de coses en poc temps.

Per circumstàncies de la vida, vaig madurar molt de pressa; però m’ho prenc amb normalitat. De fet, és la meva gent qui em recorda que soc esportista professional i que he aconseguit arribar lluny. M’ho han de dir ells, que han viscut tot l’ascens al meu costat i saben per tot el que he hagut de passar, perquè jo segueixo treballant i gairebé no en soc conscient.

Estan construint una història molt bonica a Fontajau.

Em fa molta il·lusió, de veritat. Sobretot, veure la resposta de la mainada; per a qui som un mirall. M’agrada passejar pel carrer i comprovar que les persones són pròximes i se senten seu l’equip. Això marca la diferència i ho valoro perquè m’omple. El clima que es respira és idíl·lic, tothom suma per un objectiu comú. D’aquí uns anys recordarem molt més l’estima de la gent que no pas quants títols hem guanyat.

Els títols seran la conseqüència de la feina ben feta o són una exigència?

Vulguem o no, se’ns exigeix. Ara mateix, som líders a la Lliga i a Europa estem fent un gran paper. El rendiment influeix, i això t’obliga a aixecar-los. Però obsessionar-nos no ens ajudarà, hem d’estar centrades en el que sabem fer i no perdre el nord. Sabem que podem guanyar-los, i també hem de gaudir-ho. Com la nit de la remuntada a l'Szekszárd, on vam viure sensacions que jo no havia viscut mai. Potser a mesura que la responsabilitat augmenta, t’oblides que jugues perquè t’agrada i ho assumeixes d’una altra manera.

El primer que tenen al davant és la Copa de la Reina.

Segur que l’ambient serà especial, perquè s’ajunten moltes aficions i els partits són bonics de jugar. Afrontem la competició amb moltes ganes, perquè fa temps que treballem per trobar-nos en una cita d’aquesta importància. Serà exigent, i no podem precipitar-nos pensant més enllà dels quarts de final. Primer, intentarem guanyar el València. I després, que arribi el que hagi d’arribar.

stats