“Quan lluitem pels nostres drets, veurem quina memòria té la gent”

BarcelonaSara Martínez compagina la seva feina d’infermera amb les funcions d’entrenadora i jugadora de bàsquet al CB Tarragona. El mes de març estava treballant a la seva planta de l’Hospital Joan XXIII, la que es dedica a ictus i a problemes cardíacs, quan com a sanitària va ser requerida per fer-se un test de covid-19. “El dia 27 em van trucar i em van comunicar que havia donat positiu. Així que vaig marxar cap a casa i em vaig confinar a l’habitació. Poc temps després la meva parella també va tenir simptomatologia, i vam ampliar el nostre aïllament social i vam extremar les mesures d’higiene”. El 14 d’abril li van repetir la prova i aquesta vegada va donar negatiu, així que dissabte de la setmana passada es va reincorporar a la feina. “Al principi vaig tenir símptomes lleus. Vaig perdre l’olfacte, que és un indicador, i vaig tenir mal de cap. Després vaig patir ofecs. És una sensació rara perquè sembla que et falti l’aire”, explica Martínez, a qui ara estan fent proves per saber si ha desenvolupat anticossos o no. “És una part important per conèixer millor el virus”.

El confinament és una muntanya russa. “Els primers dies tothom em va trucar i em van passar ràpid. Em vaig començar a preocupar quan el meu nòvio va tenir simptomatologia perquè em vaig sentir culpable per haver-li encomanat. T’agafa una barreja de por i de responsabilitat... Suposo que he tingut dies millors i dies pitjors”, reconeix. Un dels moments més emotius va ser quan va tornar a la feina. “Admiro molt la gent que està treballant a les UCI. La sensació de treballar a un hospital és ara estranya perquè sospites de tothom que entra per la porta. Pel que m’expliquen, el centre no està tan saturat com fa uns dies, quan jo no hi era”, analitza.

“Els meus pares em diuen que vagi amb compte. El meu pare també és del sector sanitari i té una visió més professional. La meva mare és més protectora. Quan vaig donar positiu es van preocupar molt. Venien a casa i em deixaven el menjar al replà. A més, fèiem moltes videotrucades”, recorda Martínez, que recomana els vídeos de Coach Galo.

“La societat no és conscient”

Els professionals del món sanitari coneixen de primera mà com és la lluita contra el coronavirus, però la resta de la població no acaba d’entendre la dimensió del problema. És un combat invisible que sovint es difumina quan arriba a cada llar. “Crec que la societat no és gaire conscient de què estem vivint. Algunes vegades és com si la gent estigués aïllada en una bombolla. De tant en tant posa la televisió, veu que hi ha molts morts i s’espanta, però no sap com està sent la pandèmia. Hi ha gent que se salta el confinament... I això només pot ser per falta de coneixement de quina és la realitat”, argumenta amb no poca preocupació.

“La solidaritat amb els professionals sanitaris és d’agrair. Els que estem en primera línia som nosaltres i els aplaudiments i els missatges d’ànim m’encanten, però no sé si duraran gaire. No sé si, quan passi aquesta situació que estem vivint, la gent mantindrà la consciència o tot quedarà en l’oblit. En un futur, quan lluitem pels nostres drets, veurem quina memòria té la gent”, es qüestiona Martínez, que és l’entrenadora d’un equip femení preinfantil i d’un conjunt de l’escola de bàsquet prebenjamí. “Moltes de les noies es van assabentar de la notícia del meu positiu escoltant la ràdio i es van preocupar molt per la meva situació. Ara fem videotrucades i les animo quan toca fer l’entrenament físic”, diu. El bàsquet és la seva passió i troba a faltar cada minut que ha passat amb elles.

“Veurem què passa amb el bàsquet”

La Sara no té clar com afectarà el coronavirus al món del bàsquet. De moment la Federació Catalana ha suspès totes les competicions que no són sèniors o preferents. “No jugarem més, però ja veurem què passa la temporada que ve. Tot i que tinc l’esperança que sí, no tinc clar si podrem començar la pretemporada amb normalitat. És un esport col·lectiu i això no ho facilita”, argumenta aquesta pivot de tan sols 23 anys. Martínez té torn nocturn a l’hospital i compaginar-lo amb el bàsquet requereix un gran sacrifici personal. “La compatibilitat d’horaris no sempre és senzilla. Jo ho aconsegueixo tenint un entrenador ajudant molt bo i perdent moltes hores de són. Durant la temporada hi ha vegades en què em toca anar del treball al partit”, confessa.