Joan Plaza: “La gent que importa i mereix inversió són els investigadors i els sanitaris”

Entrenador de bàsquet i escriptor

Joan Plaza (Barcelona, 1963) és un entrenador de bàsquet atípic. L’extècnic d’equips com el Joventut de Badalona, el Reial Madrid i l’Unicaja, que fa uns mesos va ser destituït de la banqueta del Zenit de Sant Petersburg rus, té dos llibres publicats ( Les mantes de l’Angelina i Despertar a temps ) i una curiositat que va més enllà de l’esport.

Com va ser la tornada de Rússia?

La sensació que tinc és que soc més bon entrenador que fa dos anys. Quan vaig arribar de Rússia tenia clar que volia estar un temps sense pensar en bàsquet. Vaig trucar a un entrenador de l’ACB per dir-li que en un mes volia anar a veure els seus entrenaments, però em va dir que ho fes immediatament i em vaig passar una setmana veient-lo treballar. Després volia anar amb la meva dona a veure les Falles i tenia un viatge preparat per anar a Atlanta a veure la final four universitària, però el coronavirus ens va desfer tots els plans.

Com porta el confinament?

Amb dignitat. Em deia un company que estem més preparats per morir que per suportar el confinament. Intento treure el màxim profit d’aquesta situació participant en xerrades de bàsquet del Sindicat d’Entrenadors (Sineb), de federacions, de clubs... He aprofitat l’avinentesa per ordenar la feina que vam fer al Zenit, pensar quines coses vam fer bé i quines no repetiríem. Personalment, em vaig movent com un hàmster, donant voltes al jardí de casa: la volta completa són 145 passos, els tinc comptats. També aprofito el temps per redescobrir la família, amb la qual segurament mai havia passat tantes hores a casa.

M’imagino que a Sant Petersburg tampoc feia gaire vida social i que la seva rutina es limitava a anar de casa al pavelló.

He treballat a Lituània i Rússia, dos països on el clima no convida tant a sortir de casa. La gent està acostumada a fer vida social dins de casa. A Sant Petersburg la temperatura sovint era de 22 graus sota zero i fèiem molta vida a casa, però no és el mateix saber que tens la possibilitat de sortir, d’anar a comprar i tornar...

Molta gent té aquests dies problemes per concentrar-se. Vostè pot escriure?

Sí. Tinc dues novel·les publicades i la tercera ja molt avançada. Durant la temporada, el temps que puc dedicar a escriure és molt reduït, residual. Una vegada endreçats i reorganitzats tots els armaris de casa, m’he posat a escriure i estic refent el tercer llibre, que ha de servir per tancar la trilogia. Estic escrivint i també documentant-me. A mi no m’agrada que ningú em pugui estirar les orelles perquè alguna de les coses que explico sigui falsa. És ficció, però m’agrada visualitzar els llocs on passa l’acció i això requereix temps per recrear els escenaris.

I llegir?

Sí, aquests dies també llegeixo. Llegir m’ha permès conèixer gent molt interessant, persones que tenen coses interessants a dir. Estic acabant Pensar rápido, pensar despacio, de Daniel Kahneman. Quan acabo de llegir un llibre, n’escric un resum a la meva pàgina web per si puc despertar la curiositat a algú.

Si es mira la crisi actual, ¿fins a quin punt està preocupat?

Estic preocupat. Començo a notar símptomes de cansament en persones que creia que eren molt fortes i això em neguiteja, perquè jo no em considero el més fort del corral. Només espero que d’aquesta situació en puguem aprendre coses. M’entristeix pensar que es pugui reproduir la situació i que, quan passi, no hàgim après cap lliçó. La gent que importa i que mereix inversió són els investigadors i els sanitaris. Això és el que hauria de ser prioritari. Hem de continuar sent feliços, però també aprendre a cuidar el medi ambient i a protegir la raça humana.

L’esport està aturat. Li preocupa?

No, tinc incertesa però el meu problema és molt diferent i no sé si ni tan sols es pot qualificar de problema el fet de no saber on aniré a parar. Tinc amics que estan afectats per ERTOs per culpa de la pandèmia. Si jo soc al mercat d’entrenadors o no, ara mateix no em treu la son. La salut dels meus pares i sogres, en canvi, sí que em preocupa perquè són grans i alguns viuen en residències. De l’esport només em preocupa el futur d’alguns col·laboradors amb qui he treballat i que, com que tenen famílies més grans, sí que necessitaran treballar abans.

¿Hem necessitat una pandèmia per situar l’esport al lloc que li correspon?

Tinc sort perquè vinc de la merda, de ser funcionari, de ser sis germans en una casa de 70 metres quadrats... Toco de peus a terra. Soc conscient que la prioritat no som els que ens dediquem a l’esport com a oci. Ni tan sols a la cultura. Hem de cuidar els mestres i els sanitaris. Penso que hem d’invertir més en tots ells i no en Defensa. Ho penso ara i des de fa temps.

Té confiança en els polítics?

La crítica gratuïta em fa mal i m’entristeix. Veig conductes incíviques i crítiques procedents de totes les oposicions, tot i que ningú podia preveure una cosa així. Passa a escala local, regional, estatal i mundial. Hi ha de tot. Compares un discurs d’Obama, que demanava més mitjans, i un de Trump, que fa dues setmanes encara no reaccionava, i no estic segur que tots els líders tinguin el cap tan ben posat com caldria.

Vostè s’ha implicat molt en el nou Sindicat d’Entrenadors.

No crec que cap institució hagi d’estar vuit o deu anys amb la mateixa persona al capdavant, i l’Associació Espanyola d’Entrenadors de Bàsquet fa molts anys que té el mateix president. Crec que s’ha de regenerar. L’associació que jo vaig conèixer defensava els interessos dels entrenadors i ho consensuava tot. En els últims anys vaig percebre un canvi de rumb que ens deixava als entrenadors en situació d’indefensió. Nosaltres encara tenim un gran camí per recórrer, però el Sineb ha de ser una eina que ens pugui defensar. S’ha estès l’opinió que l’entrenador és un mal necessari i que un grup es pot autogestionar i, per a mi, la seva importància és capital.

image-alt

Per saber-ne més

Un ofici en quarantena