BÀSQUET

Bernat Canut: “El Cadí La Seu és una família que se sent estimada”

Entrevista al tècnic coincidint amb el 50è aniversari de l'equip

El Cadí La Seu que entrena Bernat Canut (la Seu d’Urgell, 1989) viu un moment dolç, coincidint amb el 50è aniversari de la seva fundació. El curs passat va acabar en la tercera posició de la Lliga regular i va arribar a les semifinals del play-off i de la Copa de la Reina. Un rendiment fantàstic que no s’hauria produït sense el vincle emocional que formen el club, l’equip i l’afició. La participació per primera vegada en una competició europea és la cirereta del pastís per a una història que encara té molts capítols per viure.

Has paït tot el que vau sentir la temporada passada?

Sí, però per tot el que va suposar per al club i per a la implicació de la ciutat, puc assegurar que serà difícil d’oblidar. Vam crear un grup indestructible, amb un vestidor fort que va ser capaç de fer possibles moltes coses.

Ets l’entrenador més jove de la Lliga Femenina Endesa. Aviat és dit.

Pretenc seguir formant-me, perquè la formació no s’acaba mai i tot just és la tercera temporada que entreno l’equip. M’agrada ajudar i fer que les jugadores millorin i sentin que tots –perquè no soc només jo, sinó que estic envoltat d’un entorn molt capacitat– estem al seu costat. És el nostre paper, per això som aquí. S’ha de ser sincer, tenir només una cara i crear connexions.

Com se sap quina és la línia de treball correcta?

Diferenciant i tenint clar què necessites. És evident que hi ha molta feina al darrere, però el que es veu és la suma de molts factors: les ganes de tots plegats perquè surti bé, la fam que mostrem cada dia, l’aposta de la directiva i les empreses vinculades. No és el mateix treballar molt que treballar bé; perquè treballar molt no garanteix l’èxit, has de saber cap a on vols anar.

I el Cadí La Seu, què vol ser?

Som un equip petit, i als petits se’ns identifica com a dinàmics i proactius, amb desig per proposar. Tenim una plantilla plena de jugadores joves, sempre ens hem mogut dins d’aquests paràmetres, lligats a uns valors i a una manera de ser. No tindria sentit canviar-ho. De fet, quan als estius estudiem quin serà el nostre grup humà i esportiu, posem l’èmfasi en això. Busquem persones que puguin tenir opcions de ser felices en el nostre ecosistema. Volem jugadores que s’identifiquin i se sentin a gust, perquè si no estan bé amb elles mateixes o el seu entorn és impossible que rendeixin. És bàsic i clau per al futur, i en aquesta ciutat és fonamental.

Es percep com un engranatge gairebé perfecte.

Possiblement s’ha de viure per entendre-ho. Passeges pel carrer i la gent t’atura i et pregunta com estàs o pel partit que has jugat o jugaràs. L’afició que ve a donar-nos suport al pavelló són persones que coneixem perquè te les trobes a les botigues o als restaurants. El Cadí La Seu és una família que se sent estimada, i això ens omple de confiança.

Quin és el termòmetre, a partir d’ara? Perquè les comparacions poden ser odioses.

Afrontem el curs amb les il·lusions renovades, tenint els peus a terra i entenent quin ha de ser el nostre triomf. Si només és millorar els resultats, ens frustrarem. Si ho associem a mantenir un bon to, fer les coses bé, engrescar la gent i aconseguir que tothom continuï estant orgullós, segurament tindrem més opcions de somriure.

Hi ha cinc equips amb una victòria de diferència lluitant pel lideratge de la Lliga; entre ells, vosaltres.

Estem rendint i competint, i no negaré que els sis triomfs que portem ens donen estabilitat i tranquil·litat per poder afrontar el repte de jugar dues competicions al mateix temps. Perquè fer-ho no és fàcil. Que la Lliga s’hagi igualat una mica és bo per a l’espectacle. En els últims anys l’esport femení ha crescut molt, perquè les prestacions de les jugadores són més elevades. Ara com ara, tothom està preparat per guanyar qualsevol. El Perfumerías Avenida, L'Spar Citylift Girona i el València estan un graó per sobre en qualitat de plantilla, però hem comprovat que si es despisten o tenen un mal dia, perden.

Europa ja no pot dir que no coneix la Seu d’Urgell.

Està sent una experiència molt especial, sobretot per a les persones que es van guanyar el dret a jugar l’Eurocup gràcies a l’esforç del curs passat. Ens sentim molt responsables i n'estem gaudint, malgrat que també notem certa càrrega. Però saps què em trobo? En alguns moments dels partits, quan estic dret i em giro cap a la banqueta, veig aquelles cares en què notes que t’estan demanant que les facis entrar. I allà t’adones que no hi ha cansament quan hi ha il·lusió.

Més continguts de