24/10/2021

Pete, Baso i cap falta d'ortografia

2 min
Els guanyadors de l'Eurolliga del 2010

La primera vegada que l’actual entrenador del Barça de bàsquet va visitar el Palau Blaugrana com a ajudant del Zalgiris, el 30 de gener del 2015, el club blaugrana va repartir 1.000 pòsters entre els seguidors culers, però es va equivocar i va escriure malament el seu cognom: “Jasickevicius” [sic]. L’error va esborrar les bones intencions dels impulsors de l’acte de reconeixement, que l’únic que pretenien era demostrar afecte a un dels exjugadors més estimats pels aficionats culers, el soci número 86.993 de l’entitat.

En els últims dies hem viscut dos homenatges que han funcionat. Els dos actes es van assemblar l’un a l’altre com un ou a una castanya, però tots dos van saber tocar la fibra. El primer va ser el comiat de Pau Gasol, que va escollir el Liceu per anunciar la seva retirada. L’escenari era pretensiós, però el moment no es va fer embafós. L’exjugador és l’esportista català que més patrocinadors arrossega, però l’escenografia va ser molt curosa a l’hora d’amagar-los tots. La imatge neutra, gairebé asèptica, no va semblar pobra sinó neta. La voluntat de no mostrar cap logotip comercial va funcionar, ja que va servir per accentuar el gran missatge que es volia transmetre: el llegat de Pau Gasol és de tots i, per tant, ningú es va poder apropiar del moment.

El segon acte va ser l’homenatge de divendres al Palau Blaugrana, on els herois de l’Eurolliga 2010 van rebre el caliu dels seguidors culers. L’encert es resumeix en tres decisions. El club va deixar el president, els directius i els executius actuals ben lluny de la fotografia, escenificant zero voluntat d’apropiar-se emocionalment de l’acte. Aquesta vegada la indecència habitual de donar un obsequi per ocupar un espai d’atenció que no pertoca es va evitar. La segona decisió té a veure amb la sensibilitat d’incloure tots els protagonistes d’aquell èxit en el reconeixement. Els més coneguts, l’entrenador i els jugadors amb els quals es va tocar el cim, però també els més anònims, peça clau de qualsevol engranatge col·lectiu. La tercera mostra d’intel·ligència va ser entendre que quan l’acte té prou força no cal ensucrar-lo més. Només el fet de retrobar-se amb Pete Mickeal o Gianluca Basile, dos jugadors estrangers que van defensar la samarreta del Barça amb més passió que l’aficionat més culer del món, ja va servir perquè la gent s’emocionés. Senzillesa, naturalitat i cap innovació, però impossible contenir les llàgrimes.

stats