GIRONA FC

La benzina del Girona s’esgota amb la salvació

Una exhibició en forma de ‘maneta’ segella el triomf autoritari de la Reial Societat a Anoeta (5-0)

Assolida la permanència, el Girona arriba al tram final del curs mancat de forces. Això és el que s’extreu no només de la derrota contra la Reial Societat (5-0) d’ahir, sinó de les sensacions d’un equip que ja acumula tres partits consecutius sense guanyar. Tot el que abans sortia amb facilitat ara costa moltíssim. Aquell punt de físic extra que proporcionava la inèrcia guanyadora s’ha esvaït. Encara amb el somni europeu ben viu, el caràcter i la rauxa és l’argument de més pes al qual agafar-se. No cal preocupar-se ni extreure conclusions precipitades, encara menys quan el Girona s’ha assegurat aquest cap de setmana continuar una temporada més a la millor lliga del món.

Pablo Machín va apostar ahir per un onze que Montilivi ja fa dies que ha memoritzat, orgullós de comprovar que allò que funcionava a Segona també dona resultats a l’elit. La maquinària s’ha greixat amb el pas de les jornades, tot i que viu unes setmanes en què sembla que la benzina s’hagi acabat o que estigui sota mínims. El bloc, que gairebé no ha tingut descans, està pagant les conseqüències de l’esforç que ha dut el Girona a ser una de les sensacions del campionat. El seu inici ahir va ser diferent del que és habitual. Tot i jugar contra una Reial Societat en terra de ningú i sense més objectius que començar a creure en si mateixa amb la vista posada en projectes futurs, el partit es va complicar massa aviat. Una centrada, aparentment innocent, de Canales, no va trobar rematador però es va colar al fons de la xarxa per sorpresa de Bounou.

El Girona pràcticament no arribava a tres quarts de camp i tenia el marcador en contra. Sense saber com, es va veure penalitzat pel talent d’un conjunt basc que es va deixar anar. Entre Januzaj, Canales i Willian José van fer el que van voler, participant de la creació del joc d’un equip majúscul amb la pilota als peus. Els gironins, precisament, pateixen quan no se senten protagonistes. No es van sentir a gust elaborant i, quan intentaven connectar amb Borja García o Portu, sempre apareixia algun obstacle disposat a dir que no, negant-los les intencions. Sort en van tenir que Héctor Moreno va fallar un gol que Anoeta ja celebrava. El mexicà, amb Bounou superat, va rematar la pilota amb massa força, elevant-la per sobre del travesser davant la incredulitat dels seus companys i l’alleujament visitant.

Superats en defensa, els gironins van intentar despertar amb diverses glopades ofensives. Més per l’esquerra que no pas per la dreta, els blanc-i-vermells van començar a triangular amb més velocitat, buscant el cap de Stuani amb centrades. L’uruguaià va mantenir una pugna duríssima amb Héctor Moreno, lluitant per guanyar-li la posició. Només a través de la pilota aturada el Girona va aconseguir inquietar mínimament Moyà, que va haver de sortir amb els punys en una ocasió que va acabar amb una segona rematada de Bernardo que va marxar molt alta. Un balanç molt pobre si es pretenia sortir amb vida d’Anoeta. El Girona ho va intentar, ja que a mesura que la necessitat avançava, els blanc-i-vermells van posar una marxa més, però va ser insuficient per culpa de la capacitat de lectura basca. El cansament va transformar el característic joc vertical i intens, en pla i sense idees, amb l’afegit que quan la Reial es va adonar que el partit estava en risc, va augmentar la diferència. Una assistència màgica entre línies de Rubén Pardo la va rematar Januzaj per, regatejant Bounou, fer el segon dels txuri-urdin. Un resultat tan just com contundent que va fer caure els ànims d’un Girona últimament improductiu lluny de Montilivi: només una victòria en els últims 9 desplaçaments. És a dir, 5 punts de 27 possibles. Abans del descans, Oyarzabal encara va tenir temps d’enviar un xut al travesser. Els de Machín van anar al vestidor conscients que necessitaven millorar la imatge.

Impotència

Però després del descans la dinàmica blanc-i-vermella no va canviar. Nuls a l’hora de generar ocasions, a més, van patir danys innecessaris, descomponent-se amb impotència. Stuani, creuant en excés el seu toc, i Juanpe, que va veure com un defensor va blocar el seu llançament, van tenir les millors ocasions. El doble canvi que va efectuar Pablo Machín no va suposar cap variació significativa: Aday i Aleix Garcia va entrar per Maffeo i Pere Pons. Peça per peça, posició per posició. Sense variacions en un sistema que va tornar a patir una assistència mil·limètrica entre els seus defensors, que va suposar la sentència mitjançant Zurutuza i Oyarzabal (3-0).

El tècnic sorià va fer debutar Kevin Soni, davanter del Peralada, en un tram final de partit intranscendent que va deixar la pitjor imatge de la temporada. Els homes d’Imanol Alguacil, que continua invicte, van aprofitar la seva superioritat per sumar dos gols més, gràcies a Oyarzabal i Juanmi, aquest últim després de finalitzar una gran jugada col·lectiva al primer toc. El Girona, que veu com el Betis agafa cinc punts d’avantatge, té la sisena posició del Vila-real, que juga avui, a tres punts. Que ningú el descarti abans d’hora.

La permanència: un miracle més del Girona de Machín

Ni el mateix Machín s’hauria imaginat, aquell llunyà 9 de març del 2014, que quatre anys i un mes després del seu fitxatge, tindria cinc miracles dels quals pot presumir al seu currículum. La derrota del Las Palmas ahir va segellar matemàticament una salvació assaborida virtualment amb l’arribada dels 40 punts i s’uneix, així, a les quatre fites aconseguides amb anterioritat: la miraculosa permanència a Segona del 2014, els play-off consecutius del 2015 i el 2016 i l’ascens del 4 de juny del 2017 a Primera Divisió per primera vegada en els 87 anys d’història d’un Girona feliç, que persisteix en la consecució d’una gesta inaudita, ser el primer nouvingut a l’elit que es classifica per a Europa. Seria el sisè miracle d’una entitat que no sent cap tipus de vertigen i sap que en el partit de divendres, a Montilivi contra el Betis, té una final extra que jugarà sense pressió, conscient que el premi gros ja és a la butxaca. Ara que tot són somriures, convé donar valor als orígens per pair la satisfacció d’aquesta era inoblidable.